SEX & DRUGS & ROCK & ROLL

 Sex & Drugs & Rock & Roll (I)

                            «Sex and drugs and rock and roll

                             Is all my braind and body need»

        (Ian Dury, 1977)

La cançoneta va vindre vuit anys després, però al 1969, acabats d’encetar els any “Ze” —onZe, dotZe... quinZe, setZe—, mentre un home xafava la Lluna, un grapat de púbers nascuts en la segona meitat del cinquanta ens encaminàvem cap a l’adolescència setantera tot descobrint el sexe, les drogues i el rock fent “bye bye, infància!”.

Dir el que acabe de dir queda poètic, però... anem a pams: descobríem les xiques, les “palles”; el tabac, els “cubalibres”; la música —hortera/bona?—. Tot s’amalgamava amb les hormones i la repressió ambiental per a contribuir a la nostra educació biosentimental.

 La cosa era que l’altre sexe ens el miràvem estranyament: les manyaques ja no eren manyanques, eren uns éssers distints a nosaltres amb rostres i cossos atractius (ulls, boques, nassets, cuixes, mamelletes, culets...) que ens sorprenien, excitàvem i, normalment, ens hi quedaven molt distants. Les tractàvem poc, les coneixíem poc, però les miràvem molt: era l’educació sexista i patriarcal d’aquells temps.

Això es lligava als estímuls cinematogràfics, televisius i publicitaris, o a les llegendes narrades pels qui tenien tres o quatre anys més que nosaltres: una farra d’hormones corporals en fèiem de les seues. S’imposava la descoberta del cos. Com que les ereccions eren relativament freqüents, rematar la faena era fàcil: cascar-se-la, pelar-se-la, fer la mà, o dit cultament, masturbar-se —masturbar-nos— formava part de les nostres vides entre pecats, cegueses, futurs fills “tontos”, grans a la cara, fluixeres de cames i totes aquelles bestieses que se vos puguen ocórrer.

Alguns “ze” precoços anaven amb xiques i, clar, ens causaven sentiments que es movien entre l’enveja i el menyspreu. A bacs descobríem el sexe i potser també l’amor.

Al pròxim lliurament, “Drugs”. Bon Nadal i Venturós 20!

27-S / 20-N

27-S/20-N

Sempre vaig saber que Franco i el seus —el franquisme— estaven en el “costat fosc de la força”, expressió anacrònica per als inicis dels anys 70, d’acord, però que reflexa un estat d’ànim d’aquell adolescent que vaig ser.

"Al alba" la van fer popular tant el seu creador com Rosa León

https://www.youtube.com/watch?v=ozem_v65n9k

 L'inici del curs escolar 1975-76 el tinc ben present en la meua modesta biografia. La vesprada del 26 de setembre els meus pares em van deixar en una pensió d’Alacant on passaria els meus primer dies d’estudiant de Magisteri. El 27 començava el curs. Aquella nit em vaig anar al llit sentint les notícies/propaganda —com ara— sobre la legitimitat dels cinc afusellaments franquistes. Va ser la mateixa matinada que inspirà a Luis Eduardo Aute aquell himne de tristesa, ràbia i esperança —“Al alba”— i que finalitzà omplint de sang totes les parets del país. Ni el Papa de Roma de l’Església Catòlica —la que legitimà la “Cruzada Nacionalcatólica”— va poder impedir aquelles insensates i assassines escupinyades de plom franquista.

No va ser un lluminós començament d’estudis superiors, no.

L’1 d’octubre a la Plaza de Oriente —Madrid—, milers i milers d’espanyols victorejaven el sàdic que ordenà els afusellaments de quatre dies abans. L’acompanyaven al balcó una jove parella: Juan Carlos i Sofía, pares d’un tal Felipe —“Maldito baile de muertos”—. Tot tan trist!

Tanta celebració del mal no podia ser bona, o sí: el vell de pólvora i plom emmalatí i per uns dies alguns ateus com jo vam fer un esforç per creure en la Providència Divina. Ni el braç incorrupte de Santa Teresa de Jesús ho va poder evitar: el 20 de novembre —el mateix dia que trenta-nou anys abans havien afusellat l’ideòleg estètic del seu règim de terror— moria el Generalísimo, el Caudillo: “Responsable ante Dios y ante la Historia”. No sé què dirà Déu, però la Història encara ens ha d’explicar moltes coses quaranta-quatre anys després.  

I DESPRÉS DEL HUIT VA VENIR EL NOU D'OCTUBRE

I després del huit va venir el Nou d’Octubre

Acabava de morir el dictador enmig d’un bassal de sang “transfusionada”, al llit i acompanyat pel braç incorrupte de Santa Teresa de Jesús. Els amics i amigues anàvem descobrint tot allò que ens havien amagat: llibres, art, cançons, pel·lícules, ideologies polítiques prohibides, sexe desacomplexat —si més no, la teoria—; que la “región” era un País i que teníem una llengua pròpia de cultura.

Un bon dia, el memorable Grup Exeo, artefacte cultural inventat per Vicent D. Oliver i d’inusitada eficiència, on ens aplegàvem les i els jóvens petrerins valencianistes, vam organitzar una conferència de l’escriptor, filòleg i antropòleg, Joan Francesc Mira. Quico Mira, pacífic “nom de guerra” d’este prestigiós intel·lectual valencià, venia a parlar-nos dels orígens històrics del País Valencià, en aquells anys setanta eixe nom el gastava tothom (i no els eixien ronxes ni res).

Presidint l’acte vam col·locar, despistadíssims, un senyera de la ciutat de València, tota “emperifollada”. Quico ens explicà la història de la senyera i nosaltres ho arreglàrem amb unes agulles de trampa. I així, l’acte va estar presidit per la quadribarra i prou. El senyor Mira, amb tota la seua saviesa, ens contà que el Nou d’Octubre era la data en què se celebrava el nostre naixement com a poble, com a Nació, perquè el Rei Jaume I el Conqueridor va prendre el 1238 la ciutat de València al sarraïns i alçà, com aquell qui diu, l’acta del nostre naixement com a col·lectivitat.

Aquell dia em vaig anar al llit sabent-me membre d’una Nació i amb la sensació que, durant vint anys, mestres, professores i mitjans de comunicació m’ho havien ocultat, m’havien estafat. Després va venir tot allò de la Comunidad, Lerma, Zaplana, la Gürtel, Camps i els “progres del Botànic”. I què voleu que vos diga...

SETEMBRE O L'ANY ESCOLAR

Setembre o l’any escolar

          «Per a mi, antic que em sent,

                      setembre és el més mes dolç de l’any,

    el temps d’or del raïm,...»

(Josep Piera)

L’any per a mi comença al setembre. Si més no des de 1968. Jo sóc d’any escolar, amb un petit parèntesi entre 1978 i 1981, que vaig fer de sabater.

El setembre de 1968 —amb onze anys!— vaig formalitzar jo solet la matrícula per fer el batxillerat a l’institut “Azorín”. La cosa va ser emocionant. Des de llavors, cada inici de curs en aquell modern centre educatiu, al que s’arribava per camins i sendes, era tota una descoberta: companys, companyes; professorat nou; llibres de text adquirits a la llibreria Vidal; materials escolars sofisticats i l’esperança d’aprovar-ho tot al juny. 

Quan açò no passava, el setembre tenia afegida la tensió de l’examen de final. T’ho jugaves a una sola carta, tot i que acudint durant l’agost a la corresponent acadèmia eldera per a recuperar (“Don Emilio” o “Don Godo”).

COU, selectivitat i a Alacant, a fer-me mestre a l’Escola de Formació del Professorat d’EGB, al Tossal, a la vora del castell de Sant Ferran. I entre que començava i no començava el curs ajudava a vendre llibres de text a la llibreria “Demos”, de Petrer, o em treia el carnet de conduir. La carrera de Magisteri em va permetre conéixer molta gent de les comarques meridionals, participar moderadament en la conflictivitat sociopolítica i universitària de l’època, viure fora de casa en pensió o pis d’estudiants, fer amigues i amics i aprendre alguna coseta per a exercir el bell ofici a què em dedique trenta-huit anys.

 Al 81 vaig reprendre els meus anys escolars, ara com a mestre, al col·legi de “La Foia”. Seguiren l’institut “Azorín” (adés alumne, ara professor) i la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant. I en eixes estem. Any d’Ensenyar i Aprendre 2019-20!

UNA ALTRA "NIT DE SANT JOAN"

Una altra «Nit de Sant Joan»

Teclege esta “rella de records” a poques hores de la màgica Nit de San Joan, la de les fogueres solsticials, la dels encanteris i enamoraments, la que saluda el ja arribat estiu meteorològic amb revetles i coques; o rotllos amb gelat, com fem a Petrer. Sí, perquè, “Nosaltres el petrerins”, ja anticipàrem les fogueres estiuenques a la Nit de Sant Antoni, demostrant així la nostra antigor antropològica

Però no, no dissertaré sobre la dicotomia Sant Antoni/Sant Joan. Hui vos oferiré un paperet sobre “La Nit de Sant Joan”, el Musical —Oh yeah!—. Una enorme festa escènica que amb bona música, tan bella com alegre i divertida, em va permetre, en els inicis dels huitanta, viure la Nit de Sant Joan de la mà de l’extraordinari grup de teatre català “Dagoll Dagom”, a partir d’un text de Miquel Obiols i, sobretot, de les melodies i les lletres de l’inigualable, l’insuperable, l’insubornable senyor Jaume Sisa!

 Aquell espectacle, que vaig disfrutar en directe tres vegades —una en català, a Alacant; i dos en castellà, a Granada i Elda—, em va enamorar i impactar tant que, des de llavors, fa més de trenta-cinc anys, quan em ve de gust, em munte la meua particular Nit de Sant Joan: al juny o al novembre; faça calor o fred; ploga o bufe el vent; sol o en companyia...

 I esta és la meua invitació. Lector, lectora, entra a Spotify, o qualsevol altra plataforma musical, clica “Nit de Sant Joan” i prepara’t per a l’espectacle sonor. Canta l’himne santjoaner, viu les aventures del Bombero Joan,  fes de cabareter amb el Gran Jordiet, balla un “canto arrimao” amb “Te esperaré el domingo” , pega-li a la coca, marca’t un vals elegant o un rock & roll clàssic amb el Macari, deixat seduir pel “Follet Trapella”...

«Doneu-me xampany, que és la nit més curta i el dia més llarg!».

IMPRENTA VIDAL

«Imprenta Vidal»

“Buenas tardes, un pliego de papel Guarro, por favor”. El nomenet, a un púber com jo —catorze anys—, em feia gràcia per raons òbvies. En realitat, era el cognom que dona marca a una prestigiosa fàbrica catalana de paper natural. De fet, el conegut Buenafuente conta una anècdota semblant en un dels seus cèlebres monòlegs.

Aquell paper, que usàvem en les classes de Dibuix de l’institut “Azorín”, només es podia trobar en els primers anys setanta a la «Librería-Papelería Vidal», d’Elda, l’antiga «Imprenta Vidal». Anar-hi, per a mi, era tot un ritual: el bus, la passejada pel centre d’Elda, la Calle Nueva i l’accés a aquell temple de la llengua escrita i l’art bidimensional. L’immens mostrador, els altíssims prestatges, les escales per accedir-hi, tot de fusta; la flaire de tinta i paper li conferien un aire d’excitant antigor. Diria que, fins i tot, també els dependents i la seua peculiar i educada manera de parlar i atendre.

No la vaig freqüentar molt, perquè a Petrer hi havia bones papereries i la «Librería Demos». Però les meues estades a la Vidal per adquirir els inevitables manuals del batxillerat o algun material especial me la van fer especialment entranyable. Si la meua incorporació a l’INEM «Azorín» va representar un salt al futur, tal i com he explicat en alguna columna anterior, les visites comercials a la «Imprenta Vidal» representaven una reculada als inicis d’un passat noucentista. Ja veieu, a un quilòmetre distància, jo vivia el meu particular túnel del temps.

Ara, l’Asociación La Tertulia, d’Elda i Petrer, l’obre de nou —amb inauguració ben concorreguda el passat 30 de maig— rehabilitada i com a centre cultural. Siga ben vinguda la brillant iniciativa que projecta en entranyable metamorfosi aquell mític i encisador comerç, ja patrimoni memorial i material de tots, cap al futur cultural de la comarca.

APRENENT LA DEMOCRÀCIA A LA PLAÇA DE BAIX

Mesa d'edat del primer ajuntament democràtic de Petrer des de 1939. D'esquerra a dreta F. Blasco (o. major), A. Blasco (secretari municipal), J. Maria Navarro (president) i V. Brotons (secretari)

 Aprenent la democràcia a la plaça de Baix

A Antonio, Boni i Oliver. 

I Satur (In memoriam)

Jo: tenia vint-i-un anys; família de “rojos” i republicans; havia passat per una OJE irreverentment antifranquista; vaig formar part de la Junta Democràtica; Feia valencianisme cultural en l’Exeo; tenia un títol de mestre d’escola; era un assalariat en una fàbrica de sabates; havia format part de la direcció “provincial” de les Joventuts Socialistes, expulsat per troskista: un cadell polític orfe d’organització.

Els meus bon amics de les Joventuts Comunistes m’oferiren d’anar en la llista en les eleccions municipals de Petrer pel PCPV, que se celebrarien el tres d’abril de 1979. Fa quaranta anys. Boni Navarro encapçalava la llista: un candidat jove amb una trajectòria de lluitador demòcrata admirable i amb una formació gens menyspreable, el millor de tots els candidats. La il·lusió, l’esperança i la innocència acompanyaren les moltes hores de treball fent programa i fent campanya.

Públic en la sala de plens en l'acte de constitució del primer ajuntament democràtic des de feia 40 anys. La fletxa indica al meu avi, Vicent Brotons Rico, llavors President de 'agrupació local del PSOE i regidor de l'útim ajuntament democràtic de Petrer l'any 1939.

 La nit del tres d’abril vaig ser un dels vint-i-un regidors i regidores de l’Ajuntament de Petrer democràticament elegits: el més jove.

El ple municipal va quedar així: nou, PSOE; cinc, UCD; quatre, PCPV; dos, AP, i un MCPV. El pacte estatal de l’esquerra va permetre fer alcalde Vicent Maestre, del PSOE, qui va formar un govern de concentració en què participàvem totes les forces polítiques: des dels hereus franquistes mutats en demòcrates fins als radicals rupturistes d’esquerres.

Foren quatre anys construint la democràcia municipal encotillats per lleis i reglaments franquistes. Quatre anys de debats i vehemències ideològiques profundes que serviren per aprendre molt i saber fer dels paisans adversaris amics i amigues.

 Tinc la impressió que en l’actual “consolidada democracia borbónica” la cosa va per altres camins. Jo parle d’un temps que no era nostre. Ara ja sabem de qui és. Seguix sense ser nostre.

MIQUEL, RAMON: HAN PROHIBIT LES PARAULES!

Miquel, Ramon: han prohibit les paraules!

Ho he explicat ja alguna vegada, l’educació sentimental —i no només sentimental— de part de la meua generació va passar pels cantautors —en castellà, en francès, en anglés i sobretot en català—. La Cançó, la Nova Cançó, que creixia i creixia entre els fils d’aram de la misèria cultural franquista ens va arribar ben potent als anys 70 del segle passat.

Un “single” del Raimon, un LP de l’Ovidi, una interpretació d’un amic, com el Joan Pina, desenes de directes amb prohibicions incloses —ben memorable va ser la petrerina de l’estimat Lluís Llach, el juny del 75—; molts altres noms: M. Del Mar Bonet, Joan Isaac, Al Tall, Marina Rosell, Companyia Elèctrica Dharma, Pi de la Serra —“Quico, encara n’està ple el cel, de fills de puta!”—, Ramon Muntaner...

 Este últim, menys conegut que el popular triumvirat de Raimon, Llach i el “nostre” —ben meu!— Ovidi Montllor, d’Alcoi, per a mi va ser tota una descoberta. La seua carrera fou curta: vuit àlbums del 74 al 87, d’entre els quals en destaque Cançó de carrer, Cròniques, Veus de lluna i celobert, Balades i cançons i, sobretot, Presagi.

Va ser un cantautor de poetes, un joglar. I com Raimón fera amb el clàssics del XV i Salvador Espriu, i Ovidi amb Vicent Andrés Estellés, ell ho va fer amb l’enorme Miquel Martí i Pol, poeta que anys després encetaria una intensa col·laboració amb Lluís Llach.

El disc Presagi, amb nou poemes de Martí i Pol, m’impactà profundament. L’èpica dels versos i la veu, amb uns extraordinaris arranjaments, segueix commovent-me. Ara, en la primavera de 2019, són nítidament actuals. És el que tenen el clàssics:

«Aquesta remor que se sent no és de paraules. 

Han prohibit les paraules 

perquè no posin en perill

la fràgil immobilitat de l'aire.» 

VOTAR AMB FRANCO

 Votar amb Franco

Recorde que durant el franquisme també es votava. Segons les dades que he consultat a Espanya van haver tres referèndums, dos eleccions a Cortes i huit eleccions municipals entre 1947 i 1976.

El 1966 va haver-hi un referèndum en què la Policia Nacional i la Guardia Civil no impedien votar i, clar, el democràtic poble espanyol, amb tantes facilitats, va donar el seu “Sí” a la Ley Orgánica del Estado per un 95,6%, cosa que demostrava que tota la ciutadania vivia en pau sota la protecció del dictador. Jo parava orella entre els adults del meu entorn i sentia la broma aquella que deia “si votes ‘sí’ vol dir que se quede Franco i si votes ‘no’ vol dir que no se’n vaja Franco”. El debat polític, com veieu, era apassionant. 

En el meu record estan també algunes eleccions a Cortes i al Consistirio. Es votava per “tercios” —no de Flandes ni de la Legión, no—, era allò de “familia, municipio y sindicato” i tota la peixca. Se’n deia “Democracia Orgánica”. Ara se’n diu “Monarquia Parlamentaria”. Recorde algunes campanyes electorals: havia falangistes bons i roïns, monàrquics, “Opus” i “gente despolitzada”, que és el que recomanava el Caudillo. 

Evoque fins i tot un patètic eslògan: “Si eres alicantí, vota per Antolí”. Un clar exemple que demostra que Franco no va perseguir mai l’idioma.

 Un “simpàtic” falangista que impartia FEN a l’institut ens explicava entre riallades grolleres que això de “democracia orgánica” volia dir que a Espanya es feia “lo que la salía a Franco de sus organos”. Supose que estaria pensant en exiliats, presos, torturats i afusellats.

En el Régimen de Franco es votava el que volia i com volia el dictador. No com ara, en el Régimen del Borbón, que els ciutadans voten allò que volen votar, o no? 

QUÈ HEM MENJAT

Què hem menjat

El periodista i escriptor Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981), el gran mestre de l’assaig literari del segle XX, va escriure un deliciós llibre de més de tres-centes pàgines titulat El que hem menjat (1972), una impagable descripció reflexiva i crítica  de les viandes i begudes que havien acompanyat la vida de la gent del país i, especialment del seu petit país, l’Empordà.

Jo, més modestament, en només sis-centes... paraules, faré el meu petit homenatge, ni que siga per la inspiració del títol, a este “clàssic” dels llibres culinaris, o gastronòmics, com diuen els “modernos”. I el faré referint-me a alguns menjars dels xiquets i els jóvens nascuts entre mitjans dels cinquanta i principis dels seixanta.

 Els infants de la contornada vinguts al món dècades abans, ben bé podrien parlar de “què no hem menjat”, perquè certament, en un grau o altre, moltes i molts d’ells passaren gana —fam— de tot o de moltes coses. Nosaltres, els “seixanters”, filles i fills del primer desenrotllisme d’estes terres, tinguérem la nostra peculiar dieta de supervivència. A mi, per exemple, m’han explicat sovint que només nàixer vaig començar a ser alimentat amb biberons de llet condensada, “La Lechera”. No sé què dirien d’això els pediatres i nutricionistes de hui. 

Ben enjornet començàrem a acostumar-nos als plats de calent lleugerament manipulats que menjaven els adults. Els esmorzars tenien com a base les sopes de pa, les galetes “María”, les magdalenes i la llet amb cacao, malta o, directament, café d’olleta! Un record especial es mereix la “llet americana” que servien a les “escoles del Govern” —al formatge ja hi vam arribar tard—. Jo mateix vaig eternitzar el pa i xocolate per a esmorzar: hi vaig prolongar l’afició fins als díhuit anys, a l’institut “Azorín”.

Arribats a casa, a migdia, al son dels “pitos” o sirenes de les fàbriques de Villaplana i Luvi, trobàvem el dinar. Els xiquets poc menjadors érem estimulats en el nostre apetit amb un gotet de quina —Santa Catalina o San Clemente (“¡que da unes ganas de comerrrr!)”—, un vi ranci de 15º d’alcohol. Quins temps! Érem dinadors de cullera sobretot: molts llegums (fesols, cigrons, llentilles...), creïlles  i molt arròs —o hauríem de dir molts arrossos?— i pasta clàssica (fideus, tallarins i a vegades macarrons). 

A casa, solia menjar arròs quasi a diari. Tinc un especial record de l’olleta de verdures, que encara la menge segons la fórmula de la meua iaia Angelina. A este gloriós plat —increïble quan porta la verdura que cal i la picadeta d’ametles— li correspon, en el meu cas, una litúrgia encara vigent: menjar-me per a sopar el plat sobrant a migdia a temperatura ambient, i mullat amb pa. Brutal!

 A la vesprada berenaven només eixir d’escola. En el meu cas, poca originalitat: pa i xocolate que amb el pas del temps vaig canviar pel pa amb “Nocilla” i un “quesito” del Caserio. He conegut, però, altres berenars de carrer, perquè berenaben al carrer mentre jugàvem: pa amb oli, pa amb oli i sucre, pa amb vi i sucre, entrepans amb companatge, tonyina o cavalla.

Els sopars eren més diversificats, des de compartir a taula truites, fregitoris i rostits de tota mena, i alguna sopa o bollit, fins al recorregut got de llet —batejada sovint amb cacao, café o malta— amb galetes, magdalenes, llengüetes o altra pasta popular.

Els postres es reduïen a la fruita del temps, la poma, el plàtan i poc més. A vegades, per la taula, excepcionalment, apareixien els flams —“Chino Mandarín”— o les natilles... Però esta és una altra història.

Kina San Clemente