QUÈ HEM MENJAT

Què hem menjat

El periodista i escriptor Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981), el gran mestre de l’assaig literari del segle XX, va escriure un deliciós llibre de més de tres-centes pàgines titulat El que hem menjat (1972), una impagable descripció reflexiva i crítica  de les viandes i begudes que havien acompanyat la vida de la gent del país i, especialment del seu petit país, l’Empordà.

Jo, més modestament, en només sis-centes... paraules, faré el meu petit homenatge, ni que siga per la inspiració del títol, a este “clàssic” dels llibres culinaris, o gastronòmics, com diuen els “modernos”. I el faré referint-me a alguns menjars dels xiquets i els jóvens nascuts entre mitjans dels cinquanta i principis dels seixanta.

 Els infants de la contornada vinguts al món dècades abans, ben bé podrien parlar de “què no hem menjat”, perquè certament, en un grau o altre, moltes i molts d’ells passaren gana —fam— de tot o de moltes coses. Nosaltres, els “seixanters”, filles i fills del primer desenrotllisme d’estes terres, tinguérem la nostra peculiar dieta de supervivència. A mi, per exemple, m’han explicat sovint que només nàixer vaig començar a ser alimentat amb biberons de llet condensada, “La Lechera”. No sé què dirien d’això els pediatres i nutricionistes de hui. 

Ben enjornet començàrem a acostumar-nos als plats de calent lleugerament manipulats que menjaven els adults. Els esmorzars tenien com a base les sopes de pa, les galetes “María”, les magdalenes i la llet amb cacao, malta o, directament, café d’olleta! Un record especial es mereix la “llet americana” que servien a les “escoles del Govern” —al formatge ja hi vam arribar tard—. Jo mateix vaig eternitzar el pa i xocolate per a esmorzar: hi vaig prolongar l’afició fins als díhuit anys, a l’institut “Azorín”.

Arribats a casa, a migdia, al son dels “pitos” o sirenes de les fàbriques de Villaplana i Luvi, trobàvem el dinar. Els xiquets poc menjadors érem estimulats en el nostre apetit amb un gotet de quina —Santa Catalina o San Clemente (“¡que da unes ganas de comerrrr!)”—, un vi ranci de 15º d’alcohol. Quins temps! Érem dinadors de cullera sobretot: molts llegums (fesols, cigrons, llentilles...), creïlles  i molt arròs —o hauríem de dir molts arrossos?— i pasta clàssica (fideus, tallarins i a vegades macarrons). 

A casa, solia menjar arròs quasi a diari. Tinc un especial record de l’olleta de verdures, que encara la menge segons la fórmula de la meua iaia Angelina. A este gloriós plat —increïble quan porta la verdura que cal i la picadeta d’ametles— li correspon, en el meu cas, una litúrgia encara vigent: menjar-me per a sopar el plat sobrant a migdia a temperatura ambient, i mullat amb pa. Brutal!

 A la vesprada berenaven només eixir d’escola. En el meu cas, poca originalitat: pa i xocolate que amb el pas del temps vaig canviar pel pa amb “Nocilla” i un “quesito” del Caserio. He conegut, però, altres berenars de carrer, perquè berenaben al carrer mentre jugàvem: pa amb oli, pa amb oli i sucre, pa amb vi i sucre, entrepans amb companatge, tonyina o cavalla.

Els sopars eren més diversificats, des de compartir a taula truites, fregitoris i rostits de tota mena, i alguna sopa o bollit, fins al recorregut got de llet —batejada sovint amb cacao, café o malta— amb galetes, magdalenes, llengüetes o altra pasta popular.

Els postres es reduïen a la fruita del temps, la poma, el plàtan i poc més. A vegades, per la taula, excepcionalment, apareixien els flams —“Chino Mandarín”— o les natilles... Però esta és una altra història.

Kina San Clemente