I després del huit va venir el Nou d’Octubre
Acabava de morir el dictador
enmig d’un bassal de sang “transfusionada”, al llit i acompanyat pel braç
incorrupte de Santa Teresa de Jesús. Els amics i amigues anàvem descobrint tot
allò que ens havien amagat: llibres, art, cançons, pel·lícules, ideologies
polítiques prohibides, sexe desacomplexat —si més no, la teoria—; que la
“región” era un País i que teníem una llengua pròpia de cultura.
Un bon dia, el memorable Grup Exeo, artefacte cultural inventat
per Vicent D. Oliver i d’inusitada eficiència, on ens aplegàvem les i els
jóvens petrerins valencianistes, vam organitzar una conferència de l’escriptor,
filòleg i antropòleg, Joan Francesc Mira. Quico Mira, pacífic “nom de guerra”
d’este prestigiós intel·lectual valencià, venia a parlar-nos dels orígens
històrics del País Valencià, en
aquells anys setanta eixe nom el gastava tothom (i no els eixien ronxes ni res).
Presidint l’acte vam col·locar,
despistadíssims, un senyera de la
ciutat de València, tota “emperifollada”. Quico ens explicà la història de la
senyera i nosaltres ho arreglàrem amb unes agulles de trampa. I així, l’acte va
estar presidit per la quadribarra i prou. El senyor Mira, amb tota la seua
saviesa, ens contà que el Nou d’Octubre
era la data en què se celebrava el nostre naixement com a poble, com a Nació,
perquè el Rei Jaume I el Conqueridor
va prendre el 1238 la ciutat de València al sarraïns i alçà, com aquell qui
diu, l’acta del nostre naixement com a col·lectivitat.
Aquell dia em vaig anar al llit sabent-me
membre d’una Nació i amb la sensació
que, durant vint anys, mestres, professores i mitjans de comunicació m’ho
havien ocultat, m’havien estafat. Després va venir tot allò de la Comunidad, Lerma, Zaplana, la Gürtel,
Camps i els “progres del Botànic”. I què voleu que vos diga...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada