27-S/20-N
Sempre vaig saber que Franco i el
seus —el franquisme— estaven en el “costat fosc de la força”, expressió
anacrònica per als inicis dels anys 70, d’acord, però que reflexa un estat
d’ànim d’aquell adolescent que vaig ser.
 |
| "Al alba" la van fer popular tant el seu creador com Rosa León |
L'inici del curs escolar
1975-76 el tinc ben present en la meua modesta biografia. La vesprada del 26 de
setembre els meus pares em van deixar en una pensió d’Alacant on passaria els
meus primer dies d’estudiant de Magisteri. El 27 començava el curs. Aquella nit
em vaig anar al llit sentint les notícies/propaganda —com ara— sobre la
legitimitat dels cinc afusellaments franquistes. Va ser la mateixa matinada que
inspirà a Luis Eduardo Aute aquell himne de tristesa, ràbia i esperança —“Al alba”— i que
finalitzà omplint de sang totes les parets del país. Ni el Papa de Roma de
l’Església Catòlica —la que legitimà la “Cruzada Nacionalcatólica”— va poder
impedir aquelles insensates i assassines escupinyades de plom franquista.
No va ser un lluminós començament
d’estudis superiors, no.
L’1 d’octubre a la Plaza de
Oriente —Madrid—, milers i milers d’espanyols victorejaven el sàdic que ordenà
els afusellaments de quatre dies abans. L’acompanyaven al balcó una jove
parella: Juan Carlos i Sofía, pares d’un tal Felipe —“Maldito baile de
muertos”—. Tot tan trist!
Tanta celebració del mal no podia ser bona, o sí: el vell de pólvora i plom emmalatí i per uns dies alguns ateus com jo vam fer un esforç per creure en la Providència Divina. Ni el braç incorrupte de Santa Teresa de Jesús ho va poder evitar: el 20 de novembre —el mateix dia que trenta-nou anys abans havien afusellat l’ideòleg estètic del seu règim de terror— moria el Generalísimo, el Caudillo: “Responsable ante Dios y ante la Historia”. No sé què dirà Déu, però la Història encara ens ha d’explicar moltes coses quaranta-quatre anys després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada