Miquel, Ramon: han prohibit les paraules!
Ho he explicat ja alguna vegada,
l’educació sentimental —i no només sentimental— de part de la meua generació va
passar pels cantautors —en castellà, en francès, en anglés i sobretot en
català—. La Cançó, la Nova Cançó, que creixia i creixia entre els fils d’aram
de la misèria cultural franquista ens va arribar ben potent als anys 70 del
segle passat.
Un “single” del Raimon, un LP de
l’Ovidi, una interpretació d’un amic, com el Joan Pina, desenes de directes amb
prohibicions incloses —ben memorable va ser la petrerina de l’estimat Lluís
Llach, el juny del 75—; molts altres noms: M. Del Mar Bonet, Joan Isaac, Al
Tall, Marina Rosell, Companyia Elèctrica Dharma, Pi de la Serra —“Quico, encara
n’està ple el cel, de fills de puta!”—, Ramon Muntaner...
Este últim, menys conegut que el
popular triumvirat de Raimon, Llach i el “nostre” —ben meu!— Ovidi Montllor,
d’Alcoi, per a mi va ser tota una descoberta. La seua carrera fou curta: vuit àlbums
del 74 al 87, d’entre els quals en destaque Cançó de carrer, Cròniques, Veus de
lluna i celobert, Balades i cançons i, sobretot, Presagi.
Va ser un cantautor de poetes, un
joglar. I com Raimón fera amb el clàssics del XV i Salvador Espriu, i Ovidi amb
Vicent Andrés Estellés, ell ho va fer amb l’enorme Miquel Martí i Pol, poeta
que anys després encetaria una intensa col·laboració amb Lluís Llach.
El disc Presagi, amb nou poemes
de Martí i Pol, m’impactà profundament. L’èpica dels versos i la veu, amb uns
extraordinaris arranjaments, segueix commovent-me. Ara, en la primavera de 2019,
són nítidament actuals. És el que tenen el clàssics:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada