Joan Monleon, un orxater a Petrer
En un bar de la Foia, allà per
mitjans dels anys 70, un grup de jóvens de Petrer sopaven a mitjanit amb Lluís el Sifoner i el seu grup de
músics, que acabaven d’actuar al carrer de Sant Antoni, i un tal Joan Monleon, amic de Lluís, a qui va
acompanyar en el seu viatge artístic a Petrer. Lluís el Sifoner era llavors un
jove cantant de música popular molt celebrat que, gràcies a l’associació de
veïns “Miguel Hernández”, del barri antic, va venir a actuar a Petrer en la
revetla de Sant Antoni.
El Sifoner era famós pel seu
“mànec de tres pams i mig”, però en pocs
anys despareixeria dels escenaris. En canvi, el seu llavors poc conegut
acompanyant, el senyor Monleon, acabaria sent un dels “xòumans” més reconegut
del País Valencià. I ja amb eixa condició de reputat artista tornaria el 1981 a
Petrer liderant l’orquestra dels Pavesos:
un projecte musical al·lucinant nascut a la falla valenciana “Corretgeria-Banys
dels Pavesos” i que durant la transició i els primers anys democràtics va
tindre un enorme èxit. L’escriptor Joan
Fuster en va dir:
“Els Pavesos han sabut connectar
amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se
entre la nostra gent i l’ha revitalitzada a un nivell inèdit. No s’han proposat
exhumar cap folklore insigne, sinó rescatar, per a un públic nou —un públic ja
destradicionalitzat— unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de
l’actual. És molt útil i agradable esta batalla contra els convencionalismes
puritans, contra els tabús reaccionaris”.
I a gosades que Joan Monleón, Merxe Banyuls —la seua parella
d’escenari— i els estrafolaris i coents
músics dels Pavesos van posar cap avall puritanismes i actituds reaccionàries.
La nit que van actuar a la plaça de Dalt de Petrer, per exemple, Monleon entre
cançoneta i cançoneta, ens va fer un “streptease” integral del seus cent vint
quilos de carn, pèls i bonhomia. Una cosa de no dir.
Aquella mateixa nit, el “xòuman”,
acabada la espatarrant i histriònica actuació, oportunament vestit i arreglat,
i convidat per un bon amic, va aparéixer per ma casa Llavors jo vivia al carrer
Sant Bertomeu. Ocupà ell tot soletes el seient doble del nostre tresillo de
vímet i entre aigües de valencià i altres beuratges i fums poc recomanables
conversàrem, riguérem i descobrírem que aquell homenot no només era un gran
artista sinó també un senyor culte i compromés amb el nostre redreçament com a
poble.
Els Pavesos, com tants grups de
música popular valencians, tingueren una vida relativament curta. Els “progres”
que ens governaven aleshores preferien apostar pels obscenament
ultrapromocionats “movidos madrileños” i altres collonades hispanes. Tot i
això, la figura de Monleon continuà sent un referent artístic. Ara ja no el
sentíem cantar però el veiem al cinema espanyol. Entre 1979 i el 2002 participà
en una vintena de pel·lícules: “El virgo de la Vicenteta”; la memorable “Con elculo al aire”; “Que nos quiten lo bailao”; la berlanguiana “Moros y Cristianos”
o “Puta misèria”, d’entre altres.
“A guanyar diners, on estan, on
estan...”, era la cançoneta que entonaven les “monleonetes”, és a dir, les xiques
que, amb poca roba i un parell d’insinuants i provocatives vidrioles ens
invitaven a participar en “El Show de Joan Monleon”, popularíssim programa en directe dirigit i presentat per
l’increïble... Joan Monleon! Va batre tots els rècords d’audiència en els tres
anys (1989-1992) que va durar.
Un sector minoritari del la
“intel·lectualitat” valenciana, més per incapacitat nostra en errar l’objectiu que
pels dèficits del divertit programa televisiu, el criticàrem. Joan Fuster,
càustic com sempre, i en defensa del mateix Monleon, va dir «què voleu que faça
Juanito, la Revista de Occidente?». Tenia raó el mestre de sueca, tot i que a
ell no li agradava molt que li la donaren. En la perspectiva del temps, “El Show de Monleon” s’ha de valorar
com un programa socioculturalment útil, fins i tot brillant en el seu gènere. El
problema va ser que la resta de la programació de TVV-Canal 9, en general, era molt pobra, insostenible econòmicament,
cada vegada més castellanitzada i obscenament estèril i desculturalitzadora i,
en els últims temps, un autèntic femer de corruptes i corrupcions del Partit
Popular.
I Petrer tornà a estar amb
l’artista. En este cas férem com Mahoma —“si la muntanya no ve a Mahoma...”: un
autobús de paisanes i paisans, gràcies a la bona gestió del Moros Fronterizos, van assistir al
“show” el 3 de gener de 1987. Compte, la cosa no va ser fàcil. Cal dir que la
demanda per assistir al programa procedent de diversos col·lectius (fallers,
comparses, filaes, associacions festeres, confraries, foguerers, colles,...
fins i tot de fora del País Valencià, es concretava en 400.000 cartes setmanals
rebudes pel programa sol·licitant invitacions). Siga com siga, segons conten el
assistents, l’experiència d’aquell directíssim va ser espectacular:
monleonetes, vidrioles, proves d’ous, taronges, la barroca i hilarant paella russa i l’enorme
mestre de cerimònies —Joan Monleon—... foren, això, un autèntic xou.
Han passat poc més dels deu anys
de l’adéu definitiu de l’artista. À Punt li dedicà fa unes setmanes un programa —molt recomanable, vos l’aconselle— i jo
em sentia obligat autocríticament a fer justícia mitjançant un paperet al
senyor Joan Monleon Novejarque,
l’home que es va riure de tots i totes, d’ell mateix, de les nostres
transcendències, que no són altra cosa que vanitats i banalitats, i que ens ensenyà
com un orxater vocacional del barri del Carme pot acabar sent el “xouman” més
important que ha tingut mai este país.
