OCTAVIO

OCTAVIO

«Un dissabte assolellat del nostre esperançat demà

tornarà a passar l’entrada per Gabriel Payà

i allí estaràs tu, solemne, amable, orgullós,

al davant dels teus Hitites.»

Una conversa de whatsApp del dènou d’agost d’enguany:

-Vicent, per motius de salut, diumenge no puc anar a lo d’Enric Valor.

-Vaja, home, quant que ho sent. T’està donant quefer encara el colp de l’altre dia?  Cuida’t i millora.

-És més greu. Ha donat la cara altra cosa i van a per ell a sac. Del fetge. Estic en bones mans.

-Millor, això dona tranquil·litat. Bona nit.

-Ja vos contaré. Bona nit.

Cinquanta-tres dies després jo mateix llegia “España, mañana, serà republicana”, frase inscrita en una cinta tricolor d’una corona de flors que acompanyava el fèretre del meu amic Octavio García Brotons. S’encetà una petita tempesta d’aigua i vent mentre la família despedia el dol. Una altra tempesta de tristor, emocions i records recorria els meus cos, cap i cor.

L’irreductible, vital i optimista Octavio —“van a per ell a sac... Estic en bones mans”— encetava el viatge de la memòria. No soc creient, Octavio tampoc no ho era, però tant ell com jo —ell, de segur, més que jo— creem en les persones: en la bondat del seu record i en el seu record bondadós. I a gosades que el recordarem sense treva i alegrement sempre.

Ens coneixíem des de menuts. Érem família, com m’explicava mon pare. Ja sabeu, el de “Petrer, Petrer” som tots família. I a més a més, nosaltres dos, de famílies roges i republicanes, i profudament orgullosos de ser-ho. Teníem molts amics comuns, però la nostra relació més directa va començar ja en este segle. Forjàrem una amistat plena de complicitats —l’Elx CF, la pilota valenciana, els Moros i Cristians, el dòmino...— i algunes felices desavinences, discutides sempre amb humor, tendresa i civilitat

Vull recordar-lo dient-me amablement allò de “Vicent, no aprendràs mai a jugar al dòmino. En això no seràs com t’agüelo. El tio Quena era el millor”. La frase em resultava encantadora. Per què? Perquè el meu estimat iaio Vicent estava viu en la memòria bondadosa d’Octavio. A això em referia quan parlava de la bondat del record de l’amic absent. Ah, i perquè nos vos explicaré la història que em contava de l’anell fet pel meu avi amb una fitxa de dòmino quan va estar a la presó de Santoña... Això ja fa a Octavio immortal d’entre els meus immortals.