A PROPÒSIT D’UN TAL WOODY ALLEN
“Siempre pensando en lo mismo, en ser hechizante para las damas, en busca de erotismo, seducción y amor.” (Carlos Boyero)
Soc seguidor de l’obra del vell
jueu descregut Allan Stewart Konigsberg, un tipus del Bronx que toca horrorosament el clarinet i que usa el pseudònim
cinematogràfic de Woody Allen.
Potser passe a la història d’esta “coronavirusada” humanitat com un pederasta,
tal i com desitja Mia Farrow o el moviment «Me Too», o com un
gran cineasta: tant una cosa com l’altra seran difícils de demostrar i no
modificaran la seua obra.
Jo vaig entropessar amb els films
d’este paio en la meua adolescència. Per aquells temps vaig riure a bacs amb el
«El dormilón», em va seduir com un albercoc i vaig entrar al club dels
“allenistes” com a “cinero” que soc,
cinèfil no! Així que, des d’aquell 74 que la vaig veure no he deixat
d’”esnifar” els films del novaiorqués.
La gent que teniu algun
coneixement de què va artísticament el tipus —lleig, baixet, nassut i amb ulleres negres de
pasta— ja sabeu que és molt productiu: 50 pel·lícules des de 1965 fent d’actor,
però, sobretot, de guionista i director.
Un article curt no em permet
parlar dels films. Hi ha moltes llistes fetes per saberuts cinèfils que les
ordenen “militarment”. Així que hui vos diré que em quede amb «Annie Hall», «Manhatann»,
«Zelig», «Días de Radio», «Match Point», «Midnight in Paris»... Demà potser
faria una llista distinta.
Vos confesse també, però, que em
divertisc una barbaritat acudint ritualment a les seues estrenes anuals —eixe
dia m’afaite i em pose colònia—, encara
que em pareguen una “merda-punxà-en-un-palo”, com aquella «Vicky Cristina
Barcelona». El senyor Konigsberg, a Catalunya, no em fa el pes: potser va
abusar massa del restaurant Ca l’Isidre
i, amb la panxa plena, no es treballa bé, per més que s’envolte de belleses com
la londinenca Rebecca, Penélope —“Pedro!”— o Scarlett, l’adorable
“surdeta”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada