SEX & DRUGS & ROCK & ROLL (II)

 «Sex and drugs and rock and roll

Is all my braind and body need»

       (Ian Dury, 1977)

I amb el Sex vingueren les Drugs. El “ze” les descobrírem alhora. Al nostre país dels 60 ja en sabíem alguna, de les Drugs. No poques i pocs de nosaltres férem onze anys sense haver tastat, instats pel pare o la mare, drogues com el vi ranci (“vino quinado”, en castellà), el café —amb llet o en bombons— o algun cigarret (en bodes o batejos!).

 La cosa dura, però, s’inicià quan començàrem a fumar clandestinament pel afores del poble —ai, la senda de l’institut!—, tot tractant d’agafar la tècnica. Els cigarrets ens els venien solts als “carritos”. N’hi havia de tota classe: negre, roig, amb o sense filtre, mentolats i, fins i tot, de colorets. L’addicció, a mi, em va durar poc, un parell de mesos, en canvi, a alguns amics, encara els furga en la salut i la butxaca.

L’alcohol ja va ser altra cosa: els “cubates” dolcets entraven bé; la cervesa, una volta superat el trauma de l’amargor, fresqueta, resultava interessant; el vi, normalment amb casera; les begudes espirituoses, de beure dolç, eren perillosíssimes per les seues brutals ressaques. 

Al final dels “ze” vam descobrir el whisky: “White Horse”, deia la botella, i a gosades que li vaig agafar afició. Els refinaments del vi i el xampany (cava?) ja són cosa dels meus temps d’adult.

I les altres drogues? Jo, ni tastar-les. Qui sí que ho fera, que faça un paperet d’estrassa com este i el publique en EL CARRER.  En diuen, d’algunes, que “agafa el millor orgasme que hauràs tingut, multiplica’l per mil i ni tan sols n’estaràs a prop” (Trainspoting, 1996). Jo, per si de cas, em quede amb els vicis domèstics (o domesticats?).