Finalitzant l’any 80, la meua
nóvia i jo van decidir casar-nos. Per a nosaltres, contraure matrimoni era
simplement regular jurídicament la nostra convivència com a parella: la
normalitat d’un estat de dret.
Acordàrem que ho faríem el 14 d’abril
de 1981, i així celebraríem el casament i el 50 aniversari de la proclamació de
la II República, el moment històric més democràtic d’este país. Dos motius
d’alegria en l’estrenada ”España Constitucional”.
Tot anava perfectament. Nosaltres
contrauríem matrimoni de l’única manera que reconeix un estat civilitzat, en el
jutjat, “per lo civil”, que es deia popularment. A principis d’any començàrem
els tràmits. I així va ser com descobrírem que Espanya en dret civil continuava
sent una dictadura.
El primer obstacle va ser
negar-nos el dret a casar-nos al nostre poble, Petrer. Ens tocava anar al
jutjat de primera instància d’Elda. El segon, la negativa del jutge a casar-nos
el 14 d’abril —el personatge en qüestió duia bigoti fi, cabell amb brillatina,
el “yugo y las flechas” en la solapa i caspa pel coll de la jaqueta—. I tenia
poder per a fer-ho: ens va imposar el 22 d’abril, atemptant contra els nostres
drets més bàsics. El tercer problema va ser l’obligatorietat que ens va exigir
un altre funcionari “caspós” de dur un document de renuncia explícita al
matrimoni canònic, és a dir, catòlic —per no sé quin servilisme medieval al “Concordato”—,
cosa inexplicable en una societat democràtica, on el que ha de valdre és el
civil i no el religiós. El paio en qüestió s’oferia a gestionar-lo ell mateix
per la “mòdica quantitat” —ho diré en euros— de 30 €. Jo en aquella època
guanyava el salari mínim interprofessional (150 € mensuals, aproximadament).
Vaig eixir del jutjat d’Elda civilment emprenyat. Un bon amic, honest
funcionari de l’ajuntament de Petrer, em va fer el document gratuïtament i va
aprofitar per cantar-me les putrefactes excel·lències d’aquell miserable personatge
del jutjat elder.
El 22 d’abril vam acudir a
celebrar el matrimoni a Elda. La nóvia, guapíssima, de blanc, jo de rigorós
trage i corbata; testimonis, amics i familiars ben mudats. Ens feren passar a
un “cuartucho” ple d’arxius, pols i pudor a feixisme. Jo pensava que, d’un
moment a altre, en comptes del jutge apareixerien un parell de “maderos” de
paisà i ens torturarien, o una cosa així. El jutge ens casà com si estigués
dictant una sentència per subversius desafectes al “Régimen Nacionalcatólico” i
nosaltres eixirem d’allí a corre-cuita cap al restaurant a celebrar els nostre
gloriós “matrimonio civil español”.
Esta és una de les tantes raons
per les qual no m’he cregut mai ni la “Transición” ni esta “Democracia
Borbónica”. En tinc més: “a cabassaes!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada