SEX & DRUGS & ROCK & ROLL (i III)

Sex & Drugs & Rock & Roll (i III)

«Sex and drugs and rock and roll

Is all my braind and body need

(IanDury,1977)

[Versió amb enllaços]

 El triangle no està complet sense el Rock & Roll. Diguem que els nostres “Ze”, a cavall de les dues dècades (60 i 70), ens van permetre passar de la copla i el bolero al pop i al rock i les inevitables “horterades made in Spain”.

Si haguera de triar una cançó emblemàtica —difícil!— em quedaria amb el “San Francisco”, de Scott McKenciet, un cert himne “hippie” de cartopedra.

 Hagueren moltes altres: les hispanes “Callate niña”, dels Pic-Nic; l’eurovisiva “La, la, la”, de Massiel; els èxits de Fórmula V o Los Diablos; el “Te quiero, te quiero”, del gran Nino Bravo, o les del recordat Camilo Sesto. El seu “Amor, amar” sonava insistent en els nostres “guateques”. 

Jo estava, però, absolutament penjant pel “WithoutYou”, de Nilson.

Entre els temes forasters que ens arribaren em quede amb la descoberta dels Beatles: “Hey Jude”, “Get Back”, “Let it Be”... I, ja separats, amb l’enorme “Imagine”, de Lennon, o la brillant oració “My Sweet Lord”, del Harrison. 

N’hi ha, però, d’altres: “Pata, Pata”, de Miriam Makeba; el “Delilah”, del Tom Jones; “Venus”, dels Shocking Blues, o el magistral “El cóndor passa” (“If I Could”), de Simon & Garfunkel.

Tornant al territori domèstic: els Pop Tops amb els seu “Oh Lord, Why Lord” o la ballable, ben apegadets, “Mammy blue”. No oblidem el genial Tony Ronald —“Help”—, o l’entranyable “Chico de la armónica”, del Micky. Potents, dins d’un ordre.

Començaven a sonar els cantautors: Atahualpa Yupanqui, Paco Ibáñez i Raimon. Arribarien significativament més avant. Acabe, però, com he començat, a l’altra banda de l’Atlàntic, amb el “pell-roges” Redbone i el seu brutal “The Wich Queen of New Orleans”.

Salut, Sexe, Drogues i Bona Música! (dins d’un ordre, ai!)