Cohen, Dylan, Raimon

Cohen, Dylan, Raimon

 

L’any 2016, per diversos motius, ha unit tres dels meus admirats cantants, músics, poetes: Leonard Cohen —Leonard Norman Cohen (1934-2016)—que ha començat altre capítol de sa vida; Bob Dylan —Robert Allen Zimmerman (1941)—, que està al punt de rebre un polèmic premi Nobel; i Raimon —Ramon Pelegero i Sanchis (1940)—, que ha anunciat que es retirarà la pròxima primavera.

Tots tres van entrar en el meu univers musical, poètic i sentimental en els anys 70. Raimon i Dylan en els inicis de la dècada, a la OJE. El primer amb la cançó “D’un temps, d’un país” (1964) i el segon amb “The Times Are A-Changin” (1964) .  «D’un temps que serà el nostre,/ d’un país que mai no hem fet./ Cante les esperances i plore la poca fe.», cantava el Raimon mentre rascava la guitarra.  «Hi ha una batalla al carrer, i és atroç./ Ben prompte tremolaran les finestres, i farà vibrar les parets,/ perquè els temps estan canviant», salmodiava Dylan amb harmònica i guitarra.

I l’univers es completà el 1974, a l’INEM “Azorín”, amb el genial Cohen i la seua meravellosa “Suzanne”, de qui em vaig enamorar per sempre més: «I voleu fer el camí amb ella./ I sabeu que ella el fa a cegues./ I sabeu que ella es confia,/ que el seu cos es dóna al vostre per no res.»

Després vingueren centenars de versos musicats, de músiques versificades...

Ara la fauna literària i intel·lectual, que mai no s’ha emocionat amb una novel·la, un poema o una cançó, qüestiona el Nobel de Dylan. Jo, pel contrari, el reivindique orgullosament no només per a Dylan, per a Raimon i per a Cohen sinó per a tots i totes els joglars del segle XX que esteu pensant cada un de vosaltres, estimades i estimats lectors.