La iaia Angelina
Al gener vaig escriure que li dedicaria una “rella recordatòria” a la
meua iaia paterna, la tia Angelina, la Cotilla. Les raons són moltes, però ho
resumiré en una: ha estat una de les persones més importants en la meua vida.
Este mes de març haguera fet 113 anys. En fa deu que va faltar. És a
dir, morí als 103 anys. Evoque aquella nit de juny. La seua mort no va ser ni
cap ensurt ni cap disgust: llei de vida. Vaig passar uns minuts tot sol a la
vora del seu cos jacent en l’habitació
de la casa del carrer Sant Rafael. Serenament, fins i tot feliçment, m’hi
vingueren al cap centenars de records de la iaia Angelina.
Els deixaré fluir amb aquella meravellosa i caòtica tècnica del monòleg
interior: prima, forta, tenaç, patidora; generosa, impulsiva, andorrejant;
tonya amb xocolate fet al llit, cinc duros; “ganxillera”, peüquera, berenars al
“quartet”; matriarcal, poderosa, ferma, valenta, orgullosa; socialista,
lluitadora, anticlerical i devota del Santíssim Crist, la Mare de Déu del Remei
i Sant Bonifaci; de dol; cuinera de culte: olleta de verdura, borreta de
bacallà; demòcrata, insubornable antifeixista; orgullosa, amant i ferma esposa
del iaio Quena; gens submisa, feminista “avant la lettre”...
L’absència quasi total de vista i la més que notable sordesa no li
llevaren ni un miqueta de to vital ni de precisió de pensament.
Certament, els
últim anys de vida li van resultar durs i depressius, perquè ella sempre havia
sigut una dona molt activa i autònoma i aquell viure d’anciana reclosa no
estava fet per a ella. Tot i això els passà pulcrament i afectuosament conreada
pels meus tios i rodejada dels seus: la meua iaia Angelina mai no va estar
sola. Jo tampoc no estaré sol. Sempre tindré el seu record indeleble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada