Néts & iaios
Supose que no té res de
particular: jo vaig passar en poc més de tres anys de ser nét a ser iaio. Com
que recentment he tornat a ser avi —“auelo”, en castís— escric això.
Quan vaig venir al món tenia els
quatre iaios i iaies més un besavi i tres besàvies —“reauelos”—. Dos de les
besàvies per part de la iaia paterna eren “postisses”: una n’era tia i mare de
llet d’ella i l’altra madrastra. Malgrat tot jo els deia “iaia” i les recorde.
La de “dret” era la materna, d’Elda. Hi vaig tenir poca relació. Vaig assistir
al seu enterrament amb díhuit anys. Les altres dos moriren durant la meua
infantesa.
El besavi era Constantino
Montesinos, el tio Cotilla, del Figueralet. El recorde al pati de la casa de sa
filla, amb brusa negra i gorra, assegut en una cadira de boga i acompanyat per
un perdigot en una gàbia. Evoque emboiradament quan ben menudet li vaig dir
l’últim adéu de cos present.
Dels iaios materns tinc poc a
dir: alguna visita esporàdica a sa casa d’Elda i prou. Sé, pel pare i la mare,
que el iaio Juan va ser tot un personatge: natural de Salines, desertor, tafur,
estraperlista, home de negocis, caçador...
Del patern, és altra cosa. El
iaio Vicent —el tio Quena— era i és per a mi tot un referent: bo, respectable,
carinyós, culte, xarrador, divertit, republicà i socialista: mestre de vida i
ètica.
De la iaia —la tia Angelina, la
Cotilla— només diré que va ser la meua segona mare en molts aspectes. Morí als
103 anys i tres anys després naixia el meu primer nét: això explica el meu pas
de nét a iaio en poc temps. Ben prompte li dedicaré una d’estes columnetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada