Temps d’educació... sexual
Sempre se’ns ha —ens hem— educat
sexualment. La qüestió és el com. La meua generació va anar descobrint els
secrets de la reproducció i el sexe —dos coses que hauríem de separar sempre— a
través de la seqüència lèxica de “cigüeña”, “pilila”, ous, figa, “pixorro”, mamelles, follar, pegar-se palles; puta: ramera;
ramera: puta (dicotòmica i delirant definició de molts diccionaris que ens
excitava).
La família es mantenia bastant al
marge. Entre nosaltres, des de la més tendra infància, ens ho explicàvem amb
arguments tan absurds com tronats i febrils. L’escola, l’institut, feien poca
cosa: en Ciències Naturals, quan apareixia el tema, se’l botaven o l’explicaven
tan crípticament que ningú entenia un borrall. En “Religión”, un capellà, que
disfrutava un no dir acariciant les meues tendres companyes de classe, es va
posar a parlar d’”abejitas y flores” i jo li vaig demanar innocentment que
anara al gra. El retor degué veure en mi una mena de diable obsedit per la
perversió lúbrica i em va fer fora de classe: un modest honor anticlerical en
el meu currículum.
En els inicis d’esta “inmaculada
democracia”, en un llibre per a escolars es podia llegir: «Cuando los chicos se
acarician el miembro se sienten rápidamente a gusto, y no tardan en
experimentar un extraordinario placer, que en terminos cultos se llama
“orgasmo”. [...] Cuando las chicas se acarician el sexo, sobre todo en la parte
superior, tambien experimentan placer y tienen un orgasmo». El libro rojo del cole (1979), així es
titulava, va estar prohibit, segrestat i “cremat en la foguera inquisitorial”
pels beatífics governants de l’Opus.
Allò que més m’entristix, però,
és que els costums han canviat poc. Encara conec professors de Ciències que
tenen por d’explicar segons quines coses no siga que algun pare tridentí el
denuncie: educació sexual!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada