25 d'abril

25 d’abril

Els meu records difícilment es remunten al tristament històric 25 d’abril de 1707, quan s’accelerà la nostra desfeta com a poble, la derrota del Regne de València. Jo parle dels 25 d’abril dels 70 i 80. Quan un jove en la vintena d’anys descobria tot allò que l’havien amagat i mutilat.

Un país, per exemple, que el volíem lliure i socialista; que la nostra llengua era tan digna com la llengua més digna, perquè totes les llengües ho són.

 Celebràvem el 9 d’Octubre, com a feliç data de naixement —Jaume I—, i commemoràvem el 25 abril com el dia de la gran derrota nacional en mans del Borbó Felipe, que eternament tindrem penjat boca avall en la ciutat que és “la clau que obri tots els panys”, Xàtiva la socarrada: la venerada Xàtiva.

De totes les reunions cíviques d’aquells 25 d’abril que féiem a les places de bous recorde especialment les de Castelló de la Plana (1982), on Lluís Llach va cantar, acompanyat de la Banda Municipal de la ciutat, un emotiu “Verges 50” (El meu país és tan petit / que quan el sol se’n va a dormir / mai no està prou segur d’haver-lo vist) i la de Gandia (1983), on es repartí un dels pamflets més brillants i intel·ligent que he llegit mai. 

Era l’”Ara o mai”, de Joan Fuster. Encara el conserve. S’hi poden llegir coses tan rabiosament actuals com aquesta: “...la nostra pròpia «dimissió» lingüística. No hem d’atribuir totes les culpes a l’enemic tradicional. Seria molt còmode, si ho féssem. La culpa també és nostra, i molta culpa.” 

No sé si este insignificant paperet el llegiran “sus excelencias, los políticos”. Per cert, ¿saben llegir altra cosa, “los políticos”, que la seua nòmina mensual? Ja s’ho apanyaran, com diria Fuster.