MARILYN: DE "PUPUBIDÚ!" A BLONDE

Marilyn: de “Pupubidú!” a Blonde

“Pupubidú!”, li deia un amic meu a altre rient mentre jo, compartint  el moment,  participava de la festa adolescent que ens havíem muntat tots tres sobre la lluminositat vital —erotisme en estat pur— de la senyora Marilyn Monroe. L’actriu era tot un estímul imaginatiu  i hormonal. Parlàvem de Con faldas y a lo loco, un film que ens enamorava un poquet més de la Monroe. Potser recorden la seqüència: l’actriu, cantant d’una orquestra de senyoretes, entonava un sensualíssim “I wanna Be Loved For You” amb un onomatopeic “pupubidú!” que et feia somiar en cada un dels raconets del portentós i alegre cos de l’estrella.

 Jo sempre torne a la Marilyn. No repassaré ací la seua desigual filmografia —sempre bona intèrpret i si no, “boníssima”...—, em limitaré a la meua comèdia de culte, La tentación vive arriba: el metro, com és ben sabut, va per baix, fa aire i alça gloriosament les faldes vaporoses.

L’any 76, un dels meus anys més “cineros” vaig vore —i escoltar en l’admirable veu del manxec de Chinchón, José Sacristán— el curt Mi Marilyn, de José Luis Garci i, vinga, altra volta a “marilynejar”: la xica que desgelava Alaska, dos meravelles del món —les cataractes del Niagara i ella—, el “voyeurisme” adolescent cap a les xiques, l’encarnació del dimoni segons els comissaris del “Nacionalcatolicismo”, l’admiració dels nostres pares cap a aquell monument, el Chanel núm. 5 que era l’únic que es posava la Monroe per a dormir, el seu tarannà comunista —com no, en l’Espanya franquista—, el “regodeo erótico” de la paia... com somniàvem la nóvia que tindríem, ai!

El curt era curt i acabava en un quart d’hora. Després apareixia un text que parlava d’una tal Norma Jeane Beaker, que desgraciada! Era la Marilyn fosca, trista, immensament infeliç: la que hem vist en el film Blonde —rossa, “rubía”—, del qual, el crític Carlos Boyero, ha dit «Lamento que tu vida fuera tan infeliz però [Marilyn] no me llores, no me grites más». Tres hores de tortura en que la Norma/Marilyn ho pateix tot: filla d’una boja, pare absent, productors/penetradors, drogues, avortaments, accidents, psiquiatres, marits, fel·lacions a presidents dels USA (després d’esta seqüència allò de Dallas és una miqueta menys tràgic)...

Jo haguera volgut, al 1962, el dia que va morir Marilyn, haver tingut quinze any en comptes de cinc i fer com Pedro Nuño de la Rosa, tal i com explica Cuerda en les seues al·lucinants Memorias fritas: entrar a la classe de l’institut vestit de dol rigorós, mirar amb ulls lànguids els meus companys i haver dit “Pupubidú!”, però no: jo he vist Blonde.

 

LA "LLEGENDA" DE LA FIGA

LA «LLEGENDA» DE LA FIGA

 «Aparato que no funciona, chichirigüiqui lo soluciona»

(El Viscayo)

 

Era l’any 1979. Els amics acabaven de tornar de fer el soldat —la mili—. Jo no, jo era «inútil total de primer grado» —miop—, i bé que ho vaig celebrar. Solíem reunir-nos a la bancada correguda de l’Esplanada. Era juliol. No teníem cap projecte vacacional. Un em va preguntar «I tu, Brotons, què faràs?». Li vaig respondre quasi sense pensar-ho: «Agafaré la motxilla, la plenaré de llandes i d’un pa d’”a quilo” i em tiraré al monte a vivaquejar en pla de supervivència».

La idea va agradar. Uns quants d’ells s’hi van apuntar. Finalment vaig fer de “capità Aranya”: jo no hi aniria. No sé com, vaig aprovar el primer examen d’oposicions de mestre i m’havia de posar a estudiar a correcuita el segon: total, per a res.

I ara ve la llegenda... Conten les cròniques que els meus amics recorregueren les belles i tòrrides valls i muntanyes petrerines, pernoctaren a la vora d’amables fogueres —impensables en els temps que corren–, caçaren a pedrades un conill, que se’l menjaren —després d’escorxar-lo— i que, farts d’assilvestrament, pegaren des de les Fermoses cap a Castalla. Arribaren, morts de fam i set, al mític restaurant del Viscayo on se samparen una pantagruelica “gaspatxà”.

En el cafè, entre “chichirigüiquis”, colpets, gintònics i cubates, es conjuraren per a constituir la Federació Independent de Gaspatxers Anònims —la FIGA—, tota una institució tripera, que no gastronòmica!, molt celebrada en els ambients canalles del Petrer dels vuitanta.

Ah, el “chichirigüiqui” és una mena de tisana anisada que repara certes disfuncions corporals. La cosa, després de molts anys, encara no s’ha demostrat científicament.

Fa deu anys es reunírem alguns "figues" en un dinar
una miqueta més civilitzat que els dels temps epopeics del la FIGA

 
 

EL RIU ALGAR

EL RIU ALGAR

 Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa), ves per on, seguix motivant-me amb esguits de records. Iniciant-se el mes de juliol vaig fer ruta de BTT per la Marina Baixa. Diverses circumstàncies ens feren canviar el trajecte: anàvem al pantà de Guadalest i acabàrem al riu callosí de  l’Algar.

L’espectacle va ser dantesc: tot, absolutament tot, al servici del turisme massiu, gregari i de diners ràpids. La lletjor com a patètic marc a la màgia de l’aigua en un entorn natural. Em vaig sentir insultat, agredit, deprimit, ... És cert que als anys setanta el camí cap a este monument al desficaci turístic —redundància?— estava marcat. La gloriosa “euroecodemocracia” espanyola —“con sus autonomías, diputaciones y ayuntamientos”— ho ha acabat d’arreglar, però.

Finalitzant els anys 60 vaig visitar els espectaculars tolls i cascades amb el pare i la mare. Als setanta, hi vaig fer de “monitor” —“cadete” en deien en la terminologia falangista de l’OJE— amb “flechas” i “arqueros” (més parauletes “falangistoides”). Ho passàrem bé, però el “xiringuitos” ja començaven a fer sucosos negocis. Fins i tot un “burro-taxi”, que per un mòdic preu et pujava i baixava la costera. Els nostres xiquets negociaren un tarifa col·lectiva i a gosades que van gaudir del pobre ase. Nosaltres, els “cadetes”, ens entreteníem amb les “guiris”, que donaven sentit eròtic al paisatge, comportant-nos com cadells del “machus hispanicus”, versió Alfredo Landa. Després vingueren altres visites, amb la dona i el fill, i la cosa sempre anava a pitjor. Era irremeiable, tot el món té dret a guanyar-se uns quinzets, no?

Vaig evocar una visita absolutament obscena a l’Alhambra de Granada: turisme massiu per traure’ns la “pela” sense cap ètica ni estètica: no m’havia paregut mai tan lletja l’Ahambra. La meua dona sempre m’ho diu: “«és molt millor veure el canal de TV “Viajar” que deixar-se torturar per eixe turisme de ramats humans». Té raó.

Els meus pensaments dantescs s’expandien mentre circulava amb la BTT entre gàbies de nisprers enmig d’eixe “paisatge idíl·lic” de la Marina: pur síndrome d’Stendhal. La cúpula blau de l’església d’Altea em va reconciliar una miqueta amb els de la meua espècie animal.

 

ARCADIO, VICENT I L'APLEC DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE 1981

ARCADIO, VICENT I L’APLEC DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE 1981

«...I el hodercio con hache aspirada» (A. L.)

 Per les “xarxes socials” em va arribar un bonic cartell anunciador del XXIII Aplec de dolçainers i tabaleters, que tindrà lloc a Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa) el proper 23 de juliol de 2022. El cartell em va activar la vella memòria: un nom propi, Arcadio de Larrea (Etxabarri, Navarra, 1907 – Madrid, 1985). 

Fetes les oportunes consultes a l’home que ho recorda tot, Vicent Navarro, vaig evocar el IV APLEC DE DOLÇAINERS DEL PAÍS VALENCIÀ, celebrat el 1981 també a Callosa d’en Sarrià. Este aplec de música popular es vincula al senyor Arcadio Larrea, el veterà comunicador de RN3, gran especialista en folklore, perquè l’activíssim Vicent Navarro, profundament implicat i compromés en l’encontre callosí, el va fer venir de Madrid a viure en directe el renaixement de la dolçaina i el tabal valencians.

Vicent va hostatjar el senyor Larrea a ma casa de recent casat, la va usar com a espai de tertúlia sobre cultura i música ètniques i em va convertir en l’acompanyant callosí del senyor Arcadio durant la celebració, atés que el mateix Vicent també tocava la dolçaina en la trobada musical: coses de l’amistat, les complicitats i el compromís cultural.

I què voleu que vos diga? Va ser un plaer viure aquells dies, aquelles hores, amb un home tan savi i eloqüent. Tot el que vulgueu saber sobre este “gegant cultural” ho trobareu ací: 

ARCADIO DE LARREA

Jo us n’explicaré dos anècdotes. Una: va fer una gran amistat amb la meu estimada sogra —Processa— i es va enamorar del seu arròs, les seues pastes i la seua expressiva forma de raonar. Es va passar moltes setmanes nomenant-la afectuosament en el programa que feia en RN3. 

L’altra: aquell poliglota —parlava totes les llengües peninsulars i alguna africana— em va dir en perfecte castellà quan dinàvem tots dos a Callosa: «Amigo Brotons, los pilares de la vida son tres: el comercio, el bebercio y el hodercio..., con hache aspirada». Em vaig quedar perplex, ho vaig meditar, vaig somriure, hi vaig assentir i ho vam celebrar brindant junt amb vi de Xaló.

El 2020 vaig adquirir per correu en llibreria de vell
aquest exemplar de 1958. M'interessava per motius professionals.
Té tants anys com jo, continua vigent en bona mesura:
un CLÀSSIC d'un SAVI

L’any 1983 vaig voler visitar-lo per sorpresa al seu domicili de Madrid. Ja no vivia allí. Em digueren que estava en un asil. Al poc de temps em vaig assabentar que s’havia mort.

 

(NO) HA MORT JOAN FUSTER

(NO) HA MORT JOAN FUSTER

«Dir-nos “valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”.» 

(Joan Fuster)

Fa trenta anys, un 21 de juny, es va morir l’escriptor europeu Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992). Aquí mateix, en EL CARRER, vaig publicar un sentit article d’urgència —«Ha mort Joan Fuster»— sobre el significat de la seua pèrdua per al pensament valencià modern i cosmopolita, per a “nosaltres, les valencianes i els valencians”, que miràvem el present tractant d’entendre el nostre passat —amagat pels que ho amaguen tot encara hui— i projectant-nos cap a un futur que desitjàvem lluminós, tot i que ara per ara continua sent prou fosc i trist.

El “centenari" Joan Fuster —enguany celebrem els seus cent anys— es va atrevir a pensar i ens va ensenyar a pensar(-nos) llegint-lo. Alerta, en un temps que, com deia el poeta de Roda de Ter, havien prohibit «els pensaments perquè no engendren la necessita de parlar i sobrevinga inevitablement la catàstrofe».

L'autor d'este article rebent el Premi "Ramon Muntaner",

de la revista Saó, de les mans de Joan Fuster

i amb la presencia del llavors Rector de la Universitat de València,

Ramon Lapiedra (1986)

En el record commemoratiu del traspàs de l’escriptor —la “rella” que ho remou tot— no parlaré del seus grans i més o menys voluminosos llibres (a internet en trobareu tota la informació, paraula de navegant). Li dedicaré només unes ratlletes a la seua petita, diminuta, xicoteta, menuda, enorme i extensa obra aforística: textos breus, brevíssims —en alguns casos no arriben ni a la dotzena de paraules— que canalitzaven potents pensaments, sovint vidriòliques provocacions a la lectora o el lector. Una mena de “tuits” d’aguda intel·ligència, no com moltes de les estúpides piulades d’ara. Idees tan denses com el mercuri que t’activen, encara hui, les neurones peresoses. En té milers; els va escriure des dels inicis dels anys cinquanta fins al final del seu temps de producció polígrafa allà pels vuitanta.  

Un dels seus més precís estudiós, recopilador, divulgador i, fins i tot, didacta és el meu amic Isidre Crespo, que en publicà una encertada selecció en Edicions Bromera: un admirable Joan Fuster. Aforismes (Alzira, 2000).

Fuster es va fer un aforisme/epitafi a si mateix, “«Ací jau JF, que va morir com va viure, sense ganes». I quatre fusterians de llapicera —no com els “intel·lectuals refinats de campana de vidre”— vam replicar-li: «Fuster ha mort —‘Cristo!’—, llegiu Fuster» (el “Cristo!” és meu, tot i que ben fusterià).

I, si vos sembla bé —o no—, remataré plagiant-lo desvergonyidament i provocativa en un dels aforismes inserits en el text de Nosaltres, el valencians i que encapçala l’articlet: «Dir-nos “petrolancos”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “elders”». Vinga, ja teniu per pensar, discutir i, fins i tot, blasmar contra mi. Jo també vos estime, paraula de fusterià escèptic.

 

LA LLIBRERIA DEMOS

LA LLIBRERIA DEMOS

Fa quatre anys ens va deixar Héctor Navarro Guillén, director dels mitjans de comunicació municipals fins a la jubilació. La primavera del 18 li vaig dedicar unes “ratlles” que es publicaren a EL CARRER, un pense que sentit paperet d’urgència, on destacava tant la nostra amistat com les profundes divergències que —ai!— ens unien. 

Héctor va muntar al costat de les “Escoles Nacionals” una llibreria iniciant-se la dècada dels 70 que acabà tancant pocs anys després. En el seu origen responia a aquella idea utòpica del final del Franquisme i la primer Transició —al no-res— de ser un espai culte, popular i democràticament airejat: cosa de progres, gent tronada i de “malviure”. I a gosades que ho va aconseguir una miqueta. Ja ho vaig escriure: «Als memorables 70 va posar en marxa un utòpic projecte de llibreria/espai cultural per a construir la democràcia dels somnis, no la d’ara—la llibreria Demos—, i vaig tenir la sort de ser client, dependent “a ratets”  i manifasser de la interessant rebotiga de clandestinitat i pecats, on em vaig avesar a amar els llibres... [Un] bell projecte de quan la lectura, la cultura i la llibertat es cuinaven, ves per on, a...» llocs com la llibreria Demos.

Allí es feien recitals de poesia i lectura de llibres, reunions i contactes clandestins de rojos i “perillosos demòcrates”, xarradetes amables —recorde haver-hi ensenyat a un “conegut” a fer arrels quadrades—, es fullejaven els volums que omplien els prestatges —la festa de l’olor a tinta i les paraules prohibides— i se’n compraven, de llibres! Va ser on vaig desplegar la meua passió lectora i d’home  de llibres, si bé que ja l’havia començada en la infantesa de la mà del iaio Vicent “Quena”. 

 

Jo, sovint, n’hi comprava: la col·lecció barata i “marxistoide/cristiana” de ZYX/Zero; El Capital, dels senyors Carles i Frederic; l’impactant La madre, de Gorki; el “best seller” Técnicas sexuales modernas; l’Ulises, de James Joyce, en argentí —llengua de la qual és dialecte l’espanyol, com sabeu— i, naturalment, l’Antología rota, de León Felipe, amb aquells versos tant excitants  o més que el Técnicas...: “cuando Franco, ese sapo iscariote y ladrón...”. A la Demos vaig iniciar la meua biblioteca. Després vindrien desenes de llibreries més, milers de llibres més, buf!

CAMILO SESTO

CAMILO SESTO

Des que vaig sovintejar els “guateques”, primers setanta del segle passat, ell va ser l’«Hortera Major». No m’agradava gens. Sempre estava en la tele: guapo, meleneta de perruqueria, decorats en blanc i negre, xiques fent-li cors i ballant-li —amb la roba justeteta que exigia la norma nacionalcatòlica—. Deien que era alcoià, tenia uns deu anys més que jo i el seu nom vulgar era Camilo Blanes i Cortés, per a major glòria del pare i la mare.

I sí, als “guateques” era efectiu, ballàvem quasi tots els seus èxits, i n’eren molt. El senyor Blanes, que ja no és entre nosaltres des del 2019, té el rècord mundial de números u: compte! Ara mateix, teclejant aquest pantalla, estic escoltant-lo per Spotify/Barça i vos puc assegurar que jo, adolescent de poc festejar, he ballat totes les cançons que la plataforma escup pels minibafles. 

Les xiques celebraven molt els seus efluvis lírics —ara mateix sona «Perdóname»— i nosaltres celebràvem que elles els celebraren perquè així, en l’apassionament, podíem sentir més pròxims seus cossos en el “bailar pegados es bailar” o “canto arrimao”, cosa que hormonalment era molt saludable (ai, nostàlgia biològica de vell sexagenari!).

Sovint, servidor de vostés, vencia la temptació del “pick up”, els vinils i els cubates en qualsevol menjador o casa desocupada, i me n’anava al cine. En una d’eixes vaig vore Jesus Christ Superestar i vaig al·lucinar per un tub (o per una creu): era l’any del Nostre Senyor de 1974.

Un bon dia em van dir que l’«Hortera Major» estrenaria l’opera rock a Espanya: Camilo Sesto fent de “Cristo”: estupefacte! Això passà el 1975. A ma casa entra l’LP de mans de la meu joveníssima germana —deu o onze anys— i jo, clar, encuriosit l’escolte: I, plaff!, Camilo Blanes, el cantant per a xiquetes vulgars i una miqueta “pijes”, passa a ocupar amb tots els honors el meu pedestal de les grans veus i interpretacions.

Desgaste el disc sentint “Getsemani (oración en el huerto)”. Lloat siga Camilo per sempre!: https://www.youtube.com/watch?v=dKRw5bqm26U (si el llegiu en xarxa, punxeu-hi i, si no, busqueu-lo. Ah, la dicció de l’alcoià és tot un homenatge al parlar de la terra!).

 

CAFEÏNÒMAN?

CAFEÏNÒMAN?

Jo no puc dir que soc un cafeïnòman però perquè m’ho prohibix el diccionari, ja sabeu, el “codi de circulació de les paraules”. Prenc, no obstant, molt de café i ausades que m’agrada. Des de quan? des de sempre. Soc de família paterna cafetera, de tota classe de cafés, des dels d’”olleta i calcetí” a l’exprés més potent i aromàtic. El cafè —els cafés— els prenc tots: els bons i els roïns. Ho faig amb llet —poca o poquíssima—, però sobre tot sol i amb una miqueta de sucre.

Els meus primers prodigiosos cafés els vaig gaudir com a infant de pantalons curts i cames costrides amb la iaia Angelina. Eren bombons que preníem al bar de ca Coixa, a la Foia. La iaia, admirablement prima —un secall—, li afegia sucre al bombó. Jo als díhuit anys encara prenia bombons. En tinc una anècdota: a l’estació d’Atocha (Madrid, Espanya) me’n vaig demanar un a les sis del matí i em volgueren donar un “bombón helado”: esta gent mesetària!

A casa dels pares, café instantani amb llet. D’estudiant, cafè amb llet al pis i cafés de bar de tots els bars: de la cantina de l’escola de Magisteri als del barri de Sant Blai. Tinc molts records o flashos cafeters: les primeres màquines de monedes i cafés; els insuperables cafés d’olleta de ma sogra; la prohibició de prendre’n de la doctora Josefa, que vaig complir disciplinadament... durant tres mesos; els “experiments” de la memòria, el café fort i un poquet de sucre; els “carajillos” o rebentats de conyac, rom o ginebra, que era com els prenia mon sogre; les “hiperbondats” del café descobertes últimament i el poc que té a veure amb la tensió; els imprescindibles “carajillos” de rom prescriptius als esmorzars “gastrobikes”: sense “carajillo” no hi ha pedalades. 

Per cert, demaneu “un café”, res d’“uncafessolo”, això és d’esnobs... Ah, visc enmig d’un joiós bosc de cafés i cafeteres: a casa quatre; a la facultat tres; al carrer, al món, totes les que trobe en les cafeteries.

Comptat i debatut, m’agrada el café: el bo i el roí, però visc enamorat del molt bo, de l’excel·lent. Iep! i no soc cafeïnòman, ho prohibix el Diccionari Normatiu Valencià.