CAMILO SESTO

CAMILO SESTO

Des que vaig sovintejar els “guateques”, primers setanta del segle passat, ell va ser l’«Hortera Major». No m’agradava gens. Sempre estava en la tele: guapo, meleneta de perruqueria, decorats en blanc i negre, xiques fent-li cors i ballant-li —amb la roba justeteta que exigia la norma nacionalcatòlica—. Deien que era alcoià, tenia uns deu anys més que jo i el seu nom vulgar era Camilo Blanes i Cortés, per a major glòria del pare i la mare.

I sí, als “guateques” era efectiu, ballàvem quasi tots els seus èxits, i n’eren molt. El senyor Blanes, que ja no és entre nosaltres des del 2019, té el rècord mundial de números u: compte! Ara mateix, teclejant aquest pantalla, estic escoltant-lo per Spotify/Barça i vos puc assegurar que jo, adolescent de poc festejar, he ballat totes les cançons que la plataforma escup pels minibafles. 

Les xiques celebraven molt els seus efluvis lírics —ara mateix sona «Perdóname»— i nosaltres celebràvem que elles els celebraren perquè així, en l’apassionament, podíem sentir més pròxims seus cossos en el “bailar pegados es bailar” o “canto arrimao”, cosa que hormonalment era molt saludable (ai, nostàlgia biològica de vell sexagenari!).

Sovint, servidor de vostés, vencia la temptació del “pick up”, els vinils i els cubates en qualsevol menjador o casa desocupada, i me n’anava al cine. En una d’eixes vaig vore Jesus Christ Superestar i vaig al·lucinar per un tub (o per una creu): era l’any del Nostre Senyor de 1974.

Un bon dia em van dir que l’«Hortera Major» estrenaria l’opera rock a Espanya: Camilo Sesto fent de “Cristo”: estupefacte! Això passà el 1975. A ma casa entra l’LP de mans de la meu joveníssima germana —deu o onze anys— i jo, clar, encuriosit l’escolte: I, plaff!, Camilo Blanes, el cantant per a xiquetes vulgars i una miqueta “pijes”, passa a ocupar amb tots els honors el meu pedestal de les grans veus i interpretacions.

Desgaste el disc sentint “Getsemani (oración en el huerto)”. Lloat siga Camilo per sempre!: https://www.youtube.com/watch?v=dKRw5bqm26U (si el llegiu en xarxa, punxeu-hi i, si no, busqueu-lo. Ah, la dicció de l’alcoià és tot un homenatge al parlar de la terra!).