“Pupubidú!”, li deia un amic meu a
altre rient mentre jo, compartint el moment, participava de la festa adolescent que ens
havíem muntat tots tres sobre la lluminositat vital —erotisme en estat pur— de
la senyora Marilyn Monroe. L’actriu era tot un estímul imaginatiu i hormonal. Parlàvem de Con faldas y a lo loco, un film que ens enamorava un poquet més de
la Monroe. Potser recorden la seqüència: l’actriu, cantant d’una orquestra de
senyoretes, entonava un sensualíssim “I wanna Be Loved For You” amb un
onomatopeic “pupubidú!” que et feia somiar en cada un dels raconets del
portentós i alegre cos de l’estrella.
L’any 76, un dels meus anys més
“cineros” vaig vore —i escoltar en l’admirable veu del manxec de Chinchón, José
Sacristán— el curt Mi Marilyn, de
José Luis Garci i, vinga, altra volta a “marilynejar”: la xica que desgelava
Alaska, dos meravelles del món —les cataractes del Niagara i ella—, el “voyeurisme”
adolescent cap a les xiques, l’encarnació del dimoni segons els comissaris del
“Nacionalcatolicismo”, l’admiració dels nostres pares cap a aquell monument, el
Chanel núm. 5 que era l’únic que es posava la Monroe per a dormir, el seu
tarannà comunista —com no, en l’Espanya franquista—, el “regodeo erótico” de la
paia... com somniàvem la nóvia que tindríem, ai!
El curt era curt i acabava en un
quart d’hora. Després apareixia un text que parlava d’una tal Norma Jeane
Beaker, que desgraciada! Era la Marilyn fosca, trista, immensament infeliç: la
que hem vist en el film Blonde
—rossa, “rubía”—, del qual, el crític Carlos Boyero, ha dit «Lamento que tu vida
fuera tan infeliz però [Marilyn] no me llores, no me grites más». Tres hores de
tortura en que la Norma/Marilyn ho pateix tot: filla d’una boja, pare absent,
productors/penetradors, drogues, avortaments, accidents, psiquiatres, marits,
fel·lacions a presidents dels USA (després d’esta seqüència allò de Dallas és
una miqueta menys tràgic)...
Jo haguera volgut, al 1962, el dia
que va morir Marilyn, haver tingut quinze any en comptes de cinc i fer com
Pedro Nuño de la Rosa, tal i com explica Cuerda en les seues al·lucinants Memorias fritas: entrar a la classe de
l’institut vestit de dol rigorós, mirar amb ulls lànguids els meus companys i
haver dit “Pupubidú!”, però no: jo he vist Blonde.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada