(NO) HA MORT JOAN FUSTER

(NO) HA MORT JOAN FUSTER

«Dir-nos “valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”.» 

(Joan Fuster)

Fa trenta anys, un 21 de juny, es va morir l’escriptor europeu Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992). Aquí mateix, en EL CARRER, vaig publicar un sentit article d’urgència —«Ha mort Joan Fuster»— sobre el significat de la seua pèrdua per al pensament valencià modern i cosmopolita, per a “nosaltres, les valencianes i els valencians”, que miràvem el present tractant d’entendre el nostre passat —amagat pels que ho amaguen tot encara hui— i projectant-nos cap a un futur que desitjàvem lluminós, tot i que ara per ara continua sent prou fosc i trist.

El “centenari" Joan Fuster —enguany celebrem els seus cent anys— es va atrevir a pensar i ens va ensenyar a pensar(-nos) llegint-lo. Alerta, en un temps que, com deia el poeta de Roda de Ter, havien prohibit «els pensaments perquè no engendren la necessita de parlar i sobrevinga inevitablement la catàstrofe».

L'autor d'este article rebent el Premi "Ramon Muntaner",

de la revista Saó, de les mans de Joan Fuster

i amb la presencia del llavors Rector de la Universitat de València,

Ramon Lapiedra (1986)

En el record commemoratiu del traspàs de l’escriptor —la “rella” que ho remou tot— no parlaré del seus grans i més o menys voluminosos llibres (a internet en trobareu tota la informació, paraula de navegant). Li dedicaré només unes ratlletes a la seua petita, diminuta, xicoteta, menuda, enorme i extensa obra aforística: textos breus, brevíssims —en alguns casos no arriben ni a la dotzena de paraules— que canalitzaven potents pensaments, sovint vidriòliques provocacions a la lectora o el lector. Una mena de “tuits” d’aguda intel·ligència, no com moltes de les estúpides piulades d’ara. Idees tan denses com el mercuri que t’activen, encara hui, les neurones peresoses. En té milers; els va escriure des dels inicis dels anys cinquanta fins al final del seu temps de producció polígrafa allà pels vuitanta.  

Un dels seus més precís estudiós, recopilador, divulgador i, fins i tot, didacta és el meu amic Isidre Crespo, que en publicà una encertada selecció en Edicions Bromera: un admirable Joan Fuster. Aforismes (Alzira, 2000).

Fuster es va fer un aforisme/epitafi a si mateix, “«Ací jau JF, que va morir com va viure, sense ganes». I quatre fusterians de llapicera —no com els “intel·lectuals refinats de campana de vidre”— vam replicar-li: «Fuster ha mort —‘Cristo!’—, llegiu Fuster» (el “Cristo!” és meu, tot i que ben fusterià).

I, si vos sembla bé —o no—, remataré plagiant-lo desvergonyidament i provocativa en un dels aforismes inserits en el text de Nosaltres, el valencians i que encapçala l’articlet: «Dir-nos “petrolancos”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “elders”». Vinga, ja teniu per pensar, discutir i, fins i tot, blasmar contra mi. Jo també vos estime, paraula de fusterià escèptic.