EL RIU ALGAR

EL RIU ALGAR

 Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa), ves per on, seguix motivant-me amb esguits de records. Iniciant-se el mes de juliol vaig fer ruta de BTT per la Marina Baixa. Diverses circumstàncies ens feren canviar el trajecte: anàvem al pantà de Guadalest i acabàrem al riu callosí de  l’Algar.

L’espectacle va ser dantesc: tot, absolutament tot, al servici del turisme massiu, gregari i de diners ràpids. La lletjor com a patètic marc a la màgia de l’aigua en un entorn natural. Em vaig sentir insultat, agredit, deprimit, ... És cert que als anys setanta el camí cap a este monument al desficaci turístic —redundància?— estava marcat. La gloriosa “euroecodemocracia” espanyola —“con sus autonomías, diputaciones y ayuntamientos”— ho ha acabat d’arreglar, però.

Finalitzant els anys 60 vaig visitar els espectaculars tolls i cascades amb el pare i la mare. Als setanta, hi vaig fer de “monitor” —“cadete” en deien en la terminologia falangista de l’OJE— amb “flechas” i “arqueros” (més parauletes “falangistoides”). Ho passàrem bé, però el “xiringuitos” ja començaven a fer sucosos negocis. Fins i tot un “burro-taxi”, que per un mòdic preu et pujava i baixava la costera. Els nostres xiquets negociaren un tarifa col·lectiva i a gosades que van gaudir del pobre ase. Nosaltres, els “cadetes”, ens entreteníem amb les “guiris”, que donaven sentit eròtic al paisatge, comportant-nos com cadells del “machus hispanicus”, versió Alfredo Landa. Després vingueren altres visites, amb la dona i el fill, i la cosa sempre anava a pitjor. Era irremeiable, tot el món té dret a guanyar-se uns quinzets, no?

Vaig evocar una visita absolutament obscena a l’Alhambra de Granada: turisme massiu per traure’ns la “pela” sense cap ètica ni estètica: no m’havia paregut mai tan lletja l’Ahambra. La meua dona sempre m’ho diu: “«és molt millor veure el canal de TV “Viajar” que deixar-se torturar per eixe turisme de ramats humans». Té raó.

Els meus pensaments dantescs s’expandien mentre circulava amb la BTT entre gàbies de nisprers enmig d’eixe “paisatge idíl·lic” de la Marina: pur síndrome d’Stendhal. La cúpula blau de l’església d’Altea em va reconciliar una miqueta amb els de la meua espècie animal.