Juan «sin Tierra» Goytisolo
A Juanmi, “in memoriam”:
la cultura, els reptes i la
solidaritat
com a lliçons de vida
Tots
tenim escriptors de capçalera. Entre l’escassa dotzena dels meus s’hi troba en
un lloc preferencial Juan Goytisolo (Barcelona, 1931 – Marràqueix, 2017). El
novel·lista i assagista apàtrida, premi Cervantes el 2014, el vaig descobrir en
la segona meitat dels anys 70 gràcies al meu professor Ángel Herrero, també
tristament traspassat recentment.
Llegir
Goytisolo va ser descobrir un dels castellans literaris estètics i ètics més
prodigiosos del segle XX. Vaig encetar el periple lector amb les obres de la
seu etapa més creativa i sens dubte més bellament crítica, les publicades entre
el 66 i el 82: Señas de identidad, Reivindicación
del conde don Julián, Juan sin Tierra, Makbara i Paisajes despues de la batalla.
Des
d’estos potentíssim referents narratius vaig seguir descobrint-lo fins al
nostres dies. El seus cinquanta llibres són un exercici, dolors i brillant, de
prosa rabiosament pulcra i deliciosament àcida, alhora que experimental.
Goytisolo
va viure els últims anys de la seua vida en extrema pobresa perquè havia
compromés totes les seues ganàncies —incloses les del Premio Cervantes— a
promoure la formació universitària de la seua estimada i pobra gent de
Marràqueix.
L’autor de Juan sin Tierra
va elegir l’exili d’esta Espanya que el fastiguejava i va optar per viure com
un més d’aquells expulsat històrics dels intolerants regnes de les Espanyes del
XVII, com els moriscos.
Potser
així entenguem millor les seues paraules escrites encetant-se el segle XXI: «Cierto
que el ràpido acceso a las ventajas materiales se produjo sin una preparación
ético-cultural adecuada y nuestro país de “nuevos ricos, nuevos libres y nuevos
europeos” ofrece a menudo el rostro poco ameno de una sociedad tan arrogante
com reacia al saber y a las normas democráticas.»
“Juan
«sin Tierra» Goytisolo, no nos dejes descansar en paz”. Gràcies estètiques i
ètiques.
