VA DE BACS!

Va de bacs!

«amb l’ànima trencada

per les tristes realitats»

      (Bonhomia)

 

Els meus bac i accidents després de quasi setanta anys d’existència no han estat èpicament ni dramàticament destacables. Millor. Soc del club pusil·lànime i mel·liflu, poc fet a suportar dolors i incomoditats i bastant propens a evitar les visites a hospitals, centres mèdics, ambulàncies, quiròfans i d’altres espais de sanació.

 

 Sense consultar historials mèdics, així, a pèl, em venen al cap cronològicament algunes “aventures del cos i l’ànima” poc recomanables. De menudet, conten, em vaig cremar la mà esquerra —la meua ben meua!— en ficar-la dins d’un braser que hi havia davall una taula de faldes —un tendur— amb moltes cames de dones calfant-se mentre jo feia d’amable gatet. D’aquella història em queda una marca en la govanilla (també dita monyica o canell) i la memòria de mon pare que em recorda sovint dos coses, que em va curar molt bé el metge, don Luis Estany, i que malgrat tot vaig continuar sent “surdo”.

Després vingué una escaiola que em posà als deu anys el metge petrerí, don Antoñito, en el meu avantbraç dret per un esquinç que em vaig fer en un petit bac ciclista pel camí de predegal que seria uns anys després l’avinguda d’Hispanoamèrica: “escaiola? sí home, sí, és la millor manera d’immobilitzar a estos manyacos”, li va dir don Antonio al pare. Al cap de tres setmanes aquell embenat mig trencat havia passat per tots els colors del gris, tenia cagarrutes de mosques i alguna que altra firma. Au, fora!

 

Des dels inicis dels noranta faig BTT. Els bacs han sigut diversos i notoris —cent-cinquanta mil quilòmetres donen per a molt—, han estat una barreja de dolor, ridícul i diversió. Baixant de l’alt de Càrdenes em vaig guanyar una antitetànica; una censurable transgressió del codi de circulació em va portar el trencament del ràdio del braç dret; una caiguda en un —ai, fa riure!— carril bici alteà em va provocar una emprenyadora contusió del menisc dret que vaig combatre a base de fisio, genollera i el “bálsamo de Fierabràs” que em regalà amablement un company “biker”. Encara en tinc seqüeles.

 

 

 

I ara? M’he trencat la pelvis! No n’explique res, d’això: he fet molta literatura oral pel carrer retent comptes a amables amics, coneguts i saludats, hòmens i dones —bon paisanatge— que s’han interessat per mi. Gràcies de tot cor. Va ser un altre bac poc èpic: no seré mai protagonista d’una cançó de gesta com el Lancelot eixe que ara llig en la medieval novel·la La mort del rei Artús.