Uns “Santbonifacis prehistòrics”

Uns “Santbonifacis prehistòrics”

Els meus primers Moros i Cristians —“Santbonifacis”— jo el evoque allà pels inicis dels seixanta: «Moros y Cristianos en honor a San Bonifacio Mártir. Petrel, del 12 al 15 de mayo...». Jo no soc de família festera: elder, per un costat, i petrerí, per un altre. El costat “petrolanco” més aïnes em situava entre els “mirons” i els qui directament en prescindien, de Sant Bonifaci.

Anem a pams. La iaia paterna, Angelina, era tota una entusiasta de la celebració; el iaio Vicent, com a bon republicà anticlerical, se’n fotia de la maniobra festivo-religiosa. Ell pertanyia a la tradició laica i il·lustrada que tan pocs seguidors ha tingut en esta terra “devota de Frascuelo y de María”, que deia el poeta que, des de Cotlliure, ens recorda que tots som un miqueta exiliats.

 

  La llar familiar, com a indiscutible matriarcat que era, vivia la passió dels Moros i Cristians des del dia 12 de maig a poqueta nit. Eixe dia, entre l’Entrada de bandes i la Retreta, la casa del carrer de Sant Rafael s’omplia de familiars i amics vinguts a disfrutar les festes —de Barcelona, d’Alacant, d’Elx...—. Se n’ocupaven habitacions per a passar un parell de nits; la iaia i les ties —ties àvies— feien pastes, preparaven els dinars: el rebombori era extraordinari... No hi havia “cuartelillos” i les cases feien eixe paper d’espai fester domèstic. La cosa resultava tan al·lucinant com alegre i excitant per a un fill únic, net únic, nebot únic, com jo.

 

    

 

Ja he dit que no ens perdíem cap acte. Les entrades i la processó les veia amb les dones de la casa. A mi m’emocionaven, les sentia des de l’èpica cinematogràfica dels gèneres d’època, els pèplum i tota la pesca. Jo ho volia entendre com una posada en escena d’antigues batalles i desfilades. M’agradaven els capitans en els seus cavalls —recorde nítidament el meu cosí Miguelín a cavall al costat del meu tio Miguelet, capità dels Flamencos—, els armaments, les capes, els turbants, els “farolets” de la processó, el castell amb les ambaixades en un incomprensible castellà retòric i amb l’emoció impostada dels ambaixadors... Tenia, i tinc, una por inenarrable als trons. I em ve al cap especialment aquell “cabo” d’esquadra de la primera filà de negres de Petrer que s’apropava a mi durant l’entrada i em feia una por “lovecraftiana”: era mon tio Rafaelet! Altra moment especial, el de l’entrada del sant a l’església i la solta dels coloms: solia veure’l amb mon pare. Els dinars i sopars a ca la iaia eren multitudinaris: tota una festassa! Sant Bonifaci va passar així per la meua infància, sense cap pena ni glòria.

Dos detallets més: quan anava a l’Acadèmia de la Mare de Déu del Remei —a ca Don Evaristo—, fins al revoltat 1968, l’11 o el mateix 12 de maig ens posava algun peça d’armament moro a la vora de la pissarra i ens feia dibuixar-la. Jo, que sempre he sigut molt maldestre amb la llapissera, solia dibuixar llances, simitarres, turbants o escuts com si foren xurros i bunyols, pur abstracte.  I com a remat vos explicaré que un bon dia, passades les festes, em disfressaren de Flamenco i em feren unes quantes fotos. La cosa, però, no va passar d’aquí.

Amb els anys vaig anar allunyant-me de la festa per una raó o altra. Entre els vint i els trenta-cinc anys fins i tot desapareixia del poble durant les celebracions: Sant Bonifaci, ni fu, ni fa. Un dia, encarant l’equador de la meua vida, vaig aterrar en una filà berberisca absolutament heterodoxa, els Bravos, i allí continue. He passat estones memorables amb una colla de bona gent. Ja veieu, ara “soc fester”: compte,  entre immenses, descomunals, cometes!