Paco, Miguel, Vicent: no soc lector de poesia!

Paco, Miguel, Vicent: no soc lector de poesia!

No soc lector de poesia. Bé, ho matise, no soc devorador de versos. Hi he arribat, hi arribe, impulsat per circumstàncies sovint ben poc poètiques, ho dic en el sentit melindrós i “sensiblero” del terme. Els primers poemes, o fragments, en l’àmbit acadèmic els vaig llegir a l’institut, amb catorze anys: cap record emotiu que valga la pena: un rotllo!

A casa llegia Paco Mollà en el programa de Moros i 

Cristians o en “papers” dedicats a la Mare de Déu —

sincerament, un torrat!—. Amb tretze anys em trobe 

una antologia de Miguel Hernández. El llig. M’agrada.

 En seleccione un llarg poema del llibre per a publicar-

lo en una revista juvenil —Chispa—, es tracta d’”El 

silbo de afirmación en la aldea”. 

 

En eixos versos es reivindicava la vida de poble front a la vida de la ciutat —“Alto soy de mirar a las palmeras, / rudo de convivir con las montañas...”; “Huele el macho a jazmines, / y menos lo que es todo parece,”; “¡Rascacielos!: ¡que risa!: ¡rascaleches!”—. No sé si algun lector d’aquell Chispa se’l llegiria. Se me’n fot.

Els poetes, el poemes, van caient en les meues mans i en les meues orelles. Entropesse amb Espriu (en bilingüe!), Bretch i Paco Ibáñez —este joglar dels segles XX i XXI em descobrix els poetes castellans en el seu LP en directe des de l’Olympia [de París] (1969)—. El senyor Ibáñez em fa gaudir i interessar-me per Celaya, Alberti, Blas de Otero, el Arcipreste de Hita, Jorge Manrique, Lorca, Quevedo,  Goytisolo, Góngora, Hernández —sempre, sempre l’oriolà—. Tot això connectarà ja amb les ensenyances del batxillerat  d’un professor, polèmic per a molts però estimat i recordat per mi, Don Salvador Pavía.

 

Al meus dèsset anys vaig sentir Ausiàs March i el “vell conegut” Salvador Espriu cantat per Raimon al Chiqui de Petrer, la mítica sala de ball dels 50-70 de Petrer. No m’hi van emocionar en aquell moment. Més tard, sí. Llavors em va arribar més el Raimon de “Diguem no” i “D’un temps, d’un país”. Un any després, en la mateixa sala, i organitzat pel grup Exeo, al que acabaria apuntant-me, vaig sentir recitat pel meu admirat i estimat Ovidi Montllor “Els amants”, de Vicent Andrés Estellés. Impressionant: “No hi havia a València / dos amants com nosaltres”. El poema, dit en directe aquell dia per la insuperable veu de l’alcoià i acompanyat per la potentíssima guitarra de Toti Soler, i que circula per Petrer gravat en un CD casolà, té molta història, ara no l’explicaré, però sí que diré que des d’aquell setembre del 75, Estellés es va convertir en un dels meus pocs poetes de capçalera. No n’arriben a una dotzena. Entre ells, Paco Mollà, Miguel Hernández i, per suposat, Vicent Andrés Estellés.

 

Set anys després vaig tenir la sort de viure la “sacra” notícia: la “Poetíssima Trinitat” —Mollà-Hernández-Estellés— es va manifestar al carrer Constitució de Petrer, en una humil caseta de planta baixa. Però sobre això ja he parlat —i escrit— i probablement ho seguiré fent.