EL LLARG DIÀLEG AMB MON PARE

El papa i i jo en una de les tantes excursions per les serres i rambles de Petrer on dialogàvem i dialogàvem

 

   El llarg diàleg amb mon pare

Fa unes setmanes mon pare ens va dir el “llarg adeu”. No, no abusaré del privilegi d’esta secció per a fer un obituari. La tristesa encara m’acompanya, com a tu, amable lector o lectora, si has passat per eixe tràngol. Aprofitaré el traspàs de mon pare, Vicent Brotons Montesinos —fill de Vicent Quena i Angelina la Cotilla— per parlar del diàleg educatiu, dels diàlegs educatius.  Jo he tingut l’enorme sort de comptar en el meu procés educatiu amb dos grans xarradors, dos mestres de la conversa afables i efectius: el meu iaio patern i mon pare. Esta reflexió personal m’ha vingut al cap estos dies d’inevitable evocació de la vida que vaig passar junt a ells: vint anys amb el iaio i seixanta-set amb el pare. 

La família paterna amb amics i amigues en el Pantanet de Petrer (plantat a la dreta el iaio Vicent i assegut darrere de la dona de l'esquerra amb camisa blanca, el papa)

 Com si s’hagueren posat d’acord, tots dos van parlar molt amb mi des que tinc us de raó. Mon pare i jo vam interrompre aquell diàleg quan vaig arribar a la d’adolescència —jo tractava de volar i mon pare tractava de domesticar el meu vol; normal—, però amb el iaio, tot i que menys freqüent, el vaig mantenir fins a la fi dels seus dies.

M’explique, el pare era un home culte i curiós, tot i que va anar poc a escola. Li agradava raonar en clau científica els fenòmens d’aquest món, era un autèntic enemic de les supersticions, foren les populars o foren les religioses  —catòliques, apostòliques i romanes i totes les altres institucionalitzades—. Em parlava de l’evolució del planeta, de les plantes, del comportament dels animals, de la importància per a la humanitat dels avanços científics, ... Ho feia durant les excursions, en els viatges, a casa. Era un goig, aprenia amb ell molt més que a l’escola i sovint amb eixe punt excitant d’irreverència anticlerical.

El meu tete Lisardo -germà del pare- i assegut el meu papa

 

Altre vessant de la seua loquacitat educativa era la seua vida infantil i juvenil: no es recreava en els patiments de la postguerra —i jo, per la iaia Angelina, sabia que va patir—, era com una mena d’aquell personatge —Guido— de la pel·lícula La vita é bella. A ell li agradava parlar de com va aprendre els molts oficis que dominava relacionats amb el calcer, dels que era un autèntic expert —sabater de cadira, desvirador, cosidor—; de com feia de “xic per a tot” —mantenidor tècnic, en eufemisme pompós actual— en la primera fàbrica que treballà, a Elda, sent encara un adolescent: com feia funcionar les màquines de fer llum, com controlava les comandes de les distintes partides. Solia referir-se també als seus temps en el Molí de la Reixa o al Figueralet, amb el seu iaio Constantí; a l’activitat pesquera al riu Vinalopó, a la seua afició futbolística —porter, quan jugava, i aficionat al Deportivo Eldense— ... Mon pare narrava amb tendresa el seu món des del positivisme més absolut, tot i que sempre va ser molt crític amb els qui abusaven del poder.

Amb ell vaig reprendre aquest diàleg en la darrera dècada i va ser un retorn fabulós, tot em sonava nou, fantàstic, encisador. Tenia la màgia de l’eloqüència senzilla i vehement. Del iaio Vicent parlaré en altre moment. Tots dos s’han quedat —paraula i gest— en la meua vella i per sort bella memòria: eixe és l’únic més enllà en què crec. La resta, com diria el pare, “són supersticions que difonen quatre aprofitats”.