SALVEM EL «COYOTE»

El meu currículum d’aficionat als dibuixos animats va començar amb Don Gato, el líder “pandillero” de Manhattan. També tingueren la meu simpatia el “Pato Lucas”, Bugs Bunny (el Conill de la Sort), el gat Silvestre i el Piolín i en un lloc estel·lar el Correcaminos i el meu admirat Coyote.

N’hi ha molts més, però estos marcaren la meua primera infantesa de la memòria. Vaig ser —ho soc encara— un fervent seguidor del Coiot —Wilie E. Coyote— i del Correcamins. El coiot real és un cànid més petit que el llop que viu al centre i al nord d’Amèrica; el Correcamins, l’altre personatge, és un ocell de la família dels cucuts de curta volada i gran corredor.

Aquells dibuixos animats els veia i els patia morbosament. Jo soc un “forofo” del Coyote. De menut em fotia molt que perdera sempre en el seu afany de caçar aquell plumífer estúpid amb menys carn que una puça i que només feia que córrer i emetre un insuportable so: “mic, mic!”.

El primíssim cànid marró que vivia al desert i passava més fam que un mestre d’escola, estava obsessionat per caçar aquell pardal imbècil que recorria el desert corrent. El caçador activava tota la seua “enorme astúcia” però no li servia de res: parava trampes, comprava artefactes per correspondència —en els anys seixanta encara no existia Amazon—, que muntava amb paciència infinita, preparava explosius contundents, creava artificis per enganyar el Correcaminos i fracassava sempre, sempre. El pardalot esquàlid corria i corria i es perdia en l’horitzó. Sovint tots els muntatge es tornaven en contra del mateix Coyote: li esclataven els explosius als morros o queia en les seues pròpies trampes.

Em feia i em fa molta pena. Pense en el Coyote  i pense en els emprenedors, eixos pobres ingenus que són enganyats descarnadament pels aparells propagandístics de l’Estat ultralliberal. El Correcaminos és la mentida inalcançable. Quins malparits hauran inventats eixe emplomat que només fa que córrer? No serà que el món és per als babaus que corren i corren sense anar a cap lloc? Els runners?

 

ANAR A LA PLATJA: ANYS 60

ANAR A LA PLATJA: ANYS 60

«Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra, ...»

 (Salvador Espriu)

Des que em reconec tinc consciència de la mar real. No dic cap barbaritat, no. Jo conec gent de la meua generació que va veure la mar per primera volta en plena adolescència —“¡He visto el mar, he visto el mar!”-. Quan escric este línies puc dir que en el que portem d’any encara no he anat a la platja. Això és pràcticament inèdit. Anar a la platja d’adult, però, per a mi, té molts condicionants: em molesta el sol, em fastigueja l’excés de gent, m’emprenya l’arena calenta... Em fa goig passejar vora mar descalç, fer-me un quintet sota l’ombrel·la i m’enamora nadar molt i molt fins a la boia i bussejar en cales.

Ara recorde les meues experiències platgeres de xiquet, als anys 60. Agafàvem l”Exclusiva” o ens pujàvem a un autocar de platja. Ho féiem en petita família o en “gran família, amics i veïns”. Anàvem al Postiguet o a l’Albufereta. Em banyava amb el pare, la mare o algun altre familiar jove. Feia castellets i clots en l’arena. Em posaven crema, tot i que alguna volta m’he cremat —soc repulsivament blanc—. Dinàvem de carmanyola, “xiringuito” o —plaers de la vida!— de fonda (quina paraula més bonica procedent de l’àrab, “fundaq”, i caiguda en desús). Visitàvem els encantadors banys de fusta d’Alacant. Compraven records marins: encara conserve una caragola. 

També anàvem a la tenda de “souvenirs” d’una tia àvia que vivia a Alacant. Pujàvem al tramvia. Feiem passejos en golondrina (que no saps què és? Mira internet!) i a poqueta nit tornàvem al poble. 

Un dia, el pare comprà un Ondine de segona mà i començàrem a anar a la platja com ara, però sense aire condicionat. Finalitzant els seixanta llogàrem, fins i tot, a un apartament a Platja Lissa (Elx), però esta serà una altra “rella...”.

 

ARENALS DE PETRER

ARENALS DE PETRER

Dir arenal de Petrer —o d’Elda, com els agrada dir als nostres “envejosets” veïns i veïnes— és referir-se a un  ric patrimoni natural del poble. És tracta d’un paratge natural municipal —eixa és la figura jurídica proteccionista actual—  a prop del nucli urbà, a la partida de l’Almorxó. És una formació dunar amb una alta singularitat geològica i biològica: un microecosistema únic en la península Ibèrica. 

Petrer, però, fins a finals dels anys 60 no tenia un arenal, no, en tenia dos: el de l’Almorxó i el de Pruna. El segon, quatre quilòmetres al nord del poble, al costat dels Aiguarrius, va desparéixer en pocs anys en ser buidat depredadorament per una empresa d’àrids, amb el permís, lògicament, de les incompetents i analfabetes autoritats franquistes d’aleshores. Per cert, experts en obra em digueren que l’arena era de molt baixa qualitat per a la construcció.

Al mateix temps que es produïa eixe espoli natural, un grup de jóvens amants de la naturalesa, llavors no existien els “moderns” ecologistes, demanaren a l’ajuntament que protegiren el de l’Almorxó. I els “concejales del Caudillo” miraculosament els van fer cas.

Finalitzant els anys 70, la Universitat d’Alacant realitzà un seguit d’estudis que serviren per a demostrar científicament l’alt valor ecològic del paratge. Les mesures proteccionistes, sobre les quals va haver un gran consens sociopolític, acabaren amb la pràctica de pujar la duna —la lloma— i baixar-la regolant o corrent, tradicional el Diumenge de Pasqua i estesa en les últimes dècades a tots els períodes de l’any, per l’activitat excursionista. Això era —és— a mitjà i llarg termini una agressió tan irreversible com la d’aquella empresa d’àrids del “Desarrollismo franquista” que va buidar el de Pruna.

Últimament, em fa l’efecte, perquè el visite amb freqüència, que “ses democràtiques autoritats (in)competents municipals o/i autonòmiques” han baixat la guàrdia protectora i la duna de l’Almorxó presenta significatives ferides per la brutal agressió humana. Es veu que l’arenal ja no està de moda. I clar, quan els qui governen són uns esnobs irresponsables passa el passa. Ho dic sense acritud.

 

COMARCA: UNA TRILOGIA- i III

Un de Petrer.- Quina meravella el Gran Cañón del Colorado!

Jo.- I què em dius de la serra de Salines?

Un de Petrer.- On està?

Jo.- A Nuevo México.

Descobrir la comarca en tota la seua dimensió m’ha dut —i continua duent-me encara— anys i panys. Ho diré amb claredat: jo vaig començar a fer-me amb la dimensió d’este territori que va del naixement del Vinalopó al Carxe quan vaig decidir pedalar carreteres locals, camins rurals, pistes forestals i sendes, és a dir, fa quasi trenta anys, amb la meua BTT.

Llavors, el meu petit món local s’eixamplà a un altre “petit/gran món” de dimensió humana, fàcilment abastable, ric en paisatges, paisanatge i referents emotius. Cada camí, cada poble, cada partida rural, cada paratge, cada raconada, cada barranc, cada cim... eren una aventura, sovint col·lectiva —la penya ciclista—, però també, a vegades, estrictament individual.

Primer va ser l’entorn petrerí, del qual no parlaré perquè és tan conegut com bell i exigent pel que fa costeres i muntanyes. Les fites em duien a Castalla, Agost i a les planures de Saix i Villena, per un costat, i Monòver i Novelda, per l’altre. Elda m’ensenyà camins cap a Monòver, Novelda i Salines (les raconades de la Camara).

Els meus anys d’estiueig al Camp de Monòver em permeteren conéixer l’increïble entorn emmarcat per la Romana, els dos Fondons, l’Alguenya, el Pinós i Salines. Tinc el record de l’eixida solitària de cent quilòmetres per fer la Múrcia que parla valencià. Hui seguim explorant i trescant estos espais, amb ascensos com els de la serra de Salines, la serra de Crevillent, el Carxe, la serra de Salines o el barranc de Caseta, i inenarrables gatxamigues. Últimament hem mirat cap al sud-est: Asp, fins al mateix pantà d’Elx, s’ha fet també destinació obligada; sense oblidar el Rebolledo per Sant Pasqual d’Orito.

Les meues retines s’han amerat d’una riquíssima diversitat paisatgística i, alhora, les papil·les gustatives també han fet grans descobertes en bars i restaurants pròdigs en esmorzars de la terra i ulteriors dinars de plats ben nostrats. I la gent , què vos he de dir de la gent? La bona gent del Vinalopó que encara es coneix pels sobrenoms.

 

COMARCA: UN TRILOGIA-II

COMARCA: UNA TRILOGIA-II

«Aquí la vida es pormenor: hormiga,

muerte, cariño, pena,

piedra, horizonte, rio, luz, espiga,

vidrio, surco y arena.»

(Miguel Hernández)

Tot i que tinc evidents arrels comarcals —petrerí per part de pare (Quena, Cotilla), però elder per part de mare; saliner pel iaio matern i alguenyer per la iaia materna (dels Menescals)— el meu coneixement geogràfic juvenil del rodal es reduïa a Petrer i Elda. Cap a ponent i al nord, ben poc; cap al sud i l’oest, gens ni mica.

Va ser entrat en la vintena d’anys quan em vaig familiaritzar per motius d’emparellament amb les terres de més enllà de Monòver: el Camp de Monòver (Madara, el Fondonet, les Cases del Senyor, el Xinorlet, els Patrícios i, sobretot, la Romaneta, on la família de la meua dona té una cova); la Romana de Tarafa... Després vindria l’Alguenya, el Pinós. Així vaig descobrir unes valls de Vinalopó profundes: ruralitzades; agrícoles —raïm de taula i de vi, oliveres, ametlers—, ramaderes, vinateres i de canteres de marbre. 

Una terra de planures agrícoles, muntanyes pinoses i ferides per l’activitat picapedrera emmarcada per l’esplenderosa serra de Salines, la ben ufana serra de Crevillent i l’imponent Carxe murcià, de la Múrcia del Països Catalans!

El paisatge era ben distint al muntanyam agrest petrerí, que tant evoca l’alcoià, o a l’urbà despersonalitzat de l’Elda pseudocosmopolita i l’impersonal Petrer modern. El meu petit país era, ves per on, també dual paisatgísticament, i no només idiomàticament. I el paisanatge? Ho direm, una mica distint: gent amb l’agre de la terra i la noble rusticitat de l’arrelament sense impostacions atrotinades. Un detall: no fan Moros i Cristians “tradicionals”, no! Però, compte, que ningú els toque les seues vaques amb maroma per les festes majors.

Vaja, la “meua” comarca, per fi, s’eixamplava més allà de ca “Pepe Cuatro Esquinas”.