N’hi ha molts més,
però estos marcaren la meua primera infantesa de la memòria. Vaig ser —ho soc
encara— un fervent seguidor del Coiot —Wilie
E. Coyote— i del Correcamins. El coiot real és un cànid més petit que el
llop que viu al centre i al nord d’Amèrica; el Correcamins, l’altre personatge,
és un ocell de la família dels cucuts de curta volada i gran corredor.
Aquells dibuixos
animats els veia i els patia morbosament. Jo soc un “forofo” del Coyote. De menut em fotia molt que
perdera sempre en el seu afany de caçar aquell plumífer estúpid amb menys carn
que una puça i que només feia que córrer i emetre un insuportable so: “mic,
mic!”.
El primíssim cànid
marró que vivia al desert i passava més fam que un mestre d’escola, estava
obsessionat per caçar aquell pardal imbècil que recorria el desert corrent. El
caçador activava tota la seua “enorme astúcia” però no li servia de res: parava
trampes, comprava artefactes per correspondència —en els anys seixanta encara
no existia Amazon—, que muntava amb paciència infinita, preparava explosius
contundents, creava artificis per enganyar el Correcaminos i fracassava sempre, sempre. El pardalot esquàlid
corria i corria i es perdia en l’horitzó. Sovint tots els muntatge es tornaven
en contra del mateix Coyote: li
esclataven els explosius als morros o queia en les seues pròpies trampes.
Em feia i em fa
molta pena. Pense en el Coyote i pense en els emprenedors, eixos pobres
ingenus que són enganyats descarnadament pels aparells propagandístics de
l’Estat ultralliberal. El Correcaminos és
la mentida inalcançable. Quins malparits hauran inventats eixe emplomat que
només fa que córrer? No serà que el món és per als babaus que corren i corren
sense anar a cap lloc? Els runners?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada