COMARCA: UNA TRILOGIA-II
«Aquí
la vida es pormenor: hormiga,
muerte,
cariño, pena,
piedra,
horizonte, rio, luz, espiga,
vidrio,
surco y arena.»
(Miguel Hernández)
Tot i que tinc evidents arrels comarcals —petrerí per part de pare (Quena, Cotilla), però elder per part de mare; saliner pel iaio matern i alguenyer per la iaia materna (dels Menescals)— el meu coneixement geogràfic juvenil del rodal es reduïa a Petrer i Elda. Cap a ponent i al nord, ben poc; cap al sud i l’oest, gens ni mica.
Va ser entrat en la vintena
d’anys quan em vaig familiaritzar per motius d’emparellament amb les terres de
més enllà de Monòver: el Camp de Monòver (Madara, el Fondonet, les Cases del
Senyor, el Xinorlet, els Patrícios i, sobretot, la Romaneta, on la família de
la meua dona té una cova); la Romana de Tarafa... Després vindria l’Alguenya,
el Pinós. Així vaig descobrir unes valls de Vinalopó profundes: ruralitzades;
agrícoles —raïm de taula i de vi, oliveres, ametlers—, ramaderes, vinateres i de
canteres de marbre.
El paisatge era ben distint al
muntanyam agrest petrerí, que tant evoca l’alcoià, o a l’urbà despersonalitzat
de l’Elda pseudocosmopolita i l’impersonal Petrer modern. El meu petit país
era, ves per on, també dual paisatgísticament, i no només idiomàticament. I el
paisanatge? Ho direm, una mica distint: gent amb l’agre de la terra i la noble
rusticitat de l’arrelament sense impostacions atrotinades. Un detall: no fan
Moros i Cristians “tradicionals”, no! Però, compte, que ningú els toque les
seues vaques amb maroma per les festes majors.
Vaja, la “meua” comarca, per fi,
s’eixamplava més allà de ca “Pepe Cuatro Esquinas”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada