ANAR A LA PLATJA: ANYS 60

ANAR A LA PLATJA: ANYS 60

«Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra, ...»

 (Salvador Espriu)

Des que em reconec tinc consciència de la mar real. No dic cap barbaritat, no. Jo conec gent de la meua generació que va veure la mar per primera volta en plena adolescència —“¡He visto el mar, he visto el mar!”-. Quan escric este línies puc dir que en el que portem d’any encara no he anat a la platja. Això és pràcticament inèdit. Anar a la platja d’adult, però, per a mi, té molts condicionants: em molesta el sol, em fastigueja l’excés de gent, m’emprenya l’arena calenta... Em fa goig passejar vora mar descalç, fer-me un quintet sota l’ombrel·la i m’enamora nadar molt i molt fins a la boia i bussejar en cales.

Ara recorde les meues experiències platgeres de xiquet, als anys 60. Agafàvem l”Exclusiva” o ens pujàvem a un autocar de platja. Ho féiem en petita família o en “gran família, amics i veïns”. Anàvem al Postiguet o a l’Albufereta. Em banyava amb el pare, la mare o algun altre familiar jove. Feia castellets i clots en l’arena. Em posaven crema, tot i que alguna volta m’he cremat —soc repulsivament blanc—. Dinàvem de carmanyola, “xiringuito” o —plaers de la vida!— de fonda (quina paraula més bonica procedent de l’àrab, “fundaq”, i caiguda en desús). Visitàvem els encantadors banys de fusta d’Alacant. Compraven records marins: encara conserve una caragola. 

També anàvem a la tenda de “souvenirs” d’una tia àvia que vivia a Alacant. Pujàvem al tramvia. Feiem passejos en golondrina (que no saps què és? Mira internet!) i a poqueta nit tornàvem al poble. 

Un dia, el pare comprà un Ondine de segona mà i començàrem a anar a la platja com ara, però sense aire condicionat. Finalitzant els seixanta llogàrem, fins i tot, a un apartament a Platja Lissa (Elx), però esta serà una altra “rella...”.