EDIFICIS, PISOS... PETRER S'ENLAIRAVA

Edificis, pisos... Petrer s’enlairava

Començarem amb un acudit roí: «—Oye, como se dice edificio en valenciano?; —Edifici; —Hombre, ya sé que “e’ difisi’," pero dímelo que yo quiero aprender». L’acudit li’l dedique al conseller Rovira que, com ja sabeu, ni vol aprendre ell valencià ni vol que l’aprenguen els nostres fills, filles, netes i nets. I és que cultura i educació no rimen bé amb Vox i PP.

Aquí no parlaré ni de les dificultat lèxiques del valencià —ben poques— ni dels tripijocs del conseller de la (des)Educació. Parlaré d’edificis, de pisos: dels primers pisos que es van fer a Petrer. Es van fer i es van habitar. Quan un poble tenia pisos podia dir que entrava en la modernitat. Elda, si prenem com a paràmetre això dels edificis, ens va guanyar per poc.

 

 

Nosaltres, però, als inicis del seixanta vam viure la gran aventura del pisos: els blocs de l’avinguda de la Bassa Perico, els pisos, que ocupaven mitja “mançana” o illa de cases —els de la Caixa d’Estalvis de Novelda, en la cantonada del Derrocat i Sant Bertomeu, i els de l’Agrícola, en la cantonada Sancho-Tello i Sant Bertomeu—, tots amb planta baixa i quatre plantes i sense ascensor. Els blocs eren —són— tots de vivendes i els altres dos amb baixos comercials; en els de Sancho-Tello estava el “moderníssim” Super! 

 

Que un grapat de famílies petrerines passaren de viure en cases de planta baixa o de dos o tres plantes a pisos amb porteria comú i sense ascensor ens marcava sociològicament, qui ho pot dubtar. Els veïns horitzontals de tota la vida passaven a ser veïns i veïnes en vertical i de galeries. Els carrers on estaven els edificis perdien un pes relatiu en relació a la comunicació i els intercanvis socials. El fenomen de les cadires al carrer en estiu, per exemple, i les oportunes tertúlies es debilitava. I si a això afegim que l’arribada d’estos habitatges, un damunt de l’altre i entre 60 i 80 m2, va venir acompanyada de la TV, la privacitat ciutadana va guanyar pes. La vida en les famílies nucleiques s’imposava.

  

 Jo vaig viure tretze anys en un quart de Sancho-Tello, amb unes infernals escales —vuitanta per a ser exactes— que pujava de tres en tres i baixava a bots de quatre en quatre, quan no em bonegaven el veïns en sentir els colps del meus impactes. Allí, gràcies a l’església de Sant Bertomeu, el seu rellotge, el balcó i ma mare vaig ser diagnosticat per primera vegada de miopia. Esta, però, és una altra història.