"LA GATXAMIGA ÉS UN DELS PITJOR PLATS DEL MÓN"

 

«La gatxamiga és un dels pitjors plats del món»

La nostra gatxamiga, que ja es pot grafiar així perquè els acadèmics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’han incorporada al diccionari (DNV) i així ha passat a ser una paraula ben "nostrada", com totes i tots sabeu, és un plat que, amb diverses variants, es cuina especialment en les comarques meridionals valencianes més fredes —una, la nostra—  i en les properes manxegues i murcianes. Últimament s’ha popularitzat molt i hi ha gent que viatja distàncies importants per a tastar-la i tastar-la de qualitat. La venen, fins i tot, preelaborada i embotellada

  Fins aquí tots i totes d’acord, no? El que passa és que la nostra estimada barreja de foc, aigua, oli d'oliva i farina ha aparegut en una llista d’un web, Taste Atlas, on es considera un dels pitjors plats del món d’acord amb una “macroenquesta” de més 600.000 persones expertes i aficionades. El nostre entranyable plat, lligat als esmorzars i a alguns bons dinars rústics, se situa entre els cent pitjors plats del món junt a d’altres peninsulars (els entrepans de sardines i calamars, la truita de creïlles, les faves a la catalana, en són alguns amb eixe “privilegi”).  

 

Al programa de ràdio Versió Rac1, de Toni Clapés, del passat 13 de gener, van entrevistar Francesc Fortí, un prestigiós cuiner català. I l’home, no només li va donar la raó a la llista sinó que va arribar a dir "Jo posaria més plats espanyols a la llista. La cuina espanyola em sembla una merda total", compte, per als qui penseu que era un atac a la cuina espanyola des de Catalunya aneu errats, també va desqualificar obertament molts plats catalans, és a dir, que no estava fent “antiespanyolisme culinari”. Ara bé, al senyor Fortí “se li va veure la poteta” quan va afirmar  que les faves "si estan ben fetes són boníssimes. Les faves han de ser tendres i fetes com s'han de fer. Els que han valorat això no estan bé del cap". Ho deia en saber que les faves a la catalana també estaven en la llista dels plats horrorosos d’Espanya.

El senyor Francesc —ai!— per més gran cuiner de les terres del nord que fora, un afrancesat o “agavatxat”, vaja, havia posat el dit en la nafra: toca’m els ous! El millor plat del món, mal cuinat, és la porqueria més gran de l’univers. O dit d’altra manera, la gatxamiga que tastaren els votants de Taste Atlas seria del “club de la porquera”. Jo, bon menjador de gatxamiga, he de dir que des de jovenet l’he menjada, algunes infames, però quan vaig començar a tastar les que feia mon sogre, el Risca, vaig entendre què era una bona gatxamiga. Ara, per sort, gràcies a familiars, amics, coneguts i saludats —a més de reputats bars i restaurants— acostume a menjar-ne de bones o molt bones. Tan bones que cap del més del mig milió de “degustadors” de Taste Atlas seria capaç de qualificar-les com un plat roí: què vos hi jugueu?

Ara bé, si volen tastar una gatxamiga roïna cum laude, i ací ve el record, jo els en puc fer una com la que vaig cuinar a mitjans dels anys 70 en un pis d’estudiants d’Alacant: els assegure que ocuparia el número u dels plats infames. Com li va passar a un empresari amic meu que dinà en un restaurant londinenc de cinc forquetes un arròs, conill i caragols: a Londres! ¿Que a Londres saben què és l’arròs, què és un bon conill amb la seua sang, i què són els caragols serrans? Que a Londres saben que és una cuina?