VAE

 

 

«poseu-me les ulleres»

VAE

VAE

Ai!, això vol dir vae en llatí: ai!, ah!. El vaig conéixer en els baixos d’una casa de l’Esplanda “petrolanca”. Va ser a mitjans de la dècada dels 70. Em va meravellar amb les realitats —punyents, eròtiques, tanàtiques— d’aquell llibre blau que semblava un quadern escolar antic. El volumenet de poc més de cent pàgines es deia Llibre de meravelles. Anys més tard vaig descobrir  que el títol era “feliçment plagiat” d’un clàssic de la nostra literatura, el beat Ramon Llull escrit al segle XIII. En aquell temps també em “recomanà tenebres”, introduït magistralment pel seu amic JF, aquell que m’ajudà a entendre què —qui— erem nosaltres, els valencians —els del nord, els dels sud; els insulars, els peninsulars—.

 

 

Un bon dia VAE vingué a Petrer a fer-se’n una amb Jaume el Conqueridor, a qui va conéixer una  lúgubre nit pels anys cinquanta en una tomba catedralícia tarragonina. Tots dos parlaren d’amor, amor a les femelles, amor a la pàtria, amor a la llengua... I com que estava al nostre poble, al costat del gran poeta Paco Mollà va plorar per Miguel Hernández. I ho van fer abraçats entranyablement, com només ho saben fer els poetes de raça. Unes hores després el vaig escoltar atentament, al soterrani de l’antiga biblioteca, on va dir versos acompanyat a taula pel meu amic Ximo. Ben entrada la nit sopàrem botifarres i llonganisses, amb bon vi de la terra entre amics i —vae!— amigues!

 

Uns pocs anys després tornàrem a trobar-nos, ara a la ciutat del ponts, Ovidi i Teresa —Alcoi— entre escolars dels últim anys d’”egebé”, als qui no va tenir cap empatx de dir-los que Franco era una grandíssim fill de puta. Va viure moltes emocions eixe dia i —vae!— acabà hospitalitzat: era de salut fràgil i de paraula indòmita. Malgrat tot, eixe mateix dia, a la nit, lliurà un premi de poesia al nostre paisà Francesc de Paula Blasco Gascó.

 

Un dia rúfol i tristíssim VAE se’ns va morir a Castalla —vae!—. No morí exactament a la vila valoriana, però va ser allí, des de l’escenari de la Casa de Cultura, que ho va anunciar el seu estimat Ovidi Montllor amb un immens nus a la gola que no li va impedir entonar «M’aclame a tu» —“un bell futur, una augusta contrada!”—, mentre que dels dits de Toti Soler volaven tristíssims els acords de la guitarra. Allí ploràrem totes i tots, ploraren el Països Catalans, plorà la Literatura Universal.

 

He escrit se’ns va morir? Mentida!  Va seguir vivint per sempre... Els seus potents versos no moriran mai, malgrat que —vae!— un immoral i obscè assassí de jònecs —covard!— va voler prohibir-nos que celebràrem els 100 anys del seu naixement, a nosaltres, imbècil: tristíssim matador de bous ficat a conseller d’Incultura per un presumpte homicida!

El meu amic Vicent Luna i jo mateix hem celebrat VAE i JF en el 2024 que acaba de rematar publicant un humil opuscle que es diu De la Mariola a la Mediterrània. Estellés i Fuster conversen seguint les petjades de la «sargantana d’aigua». Sí, JF és Joan Fuster, VAE és Vicent Andrés Estellés, dos «centenaris» ben vius. Estem pregonament agraïts als municipis i a l’IEC que ho han fet possible.