COTÓ EN PÈL O COTÓ EN RAMA

 

 

 

 

 

Cotó-en-pèl  o cotó en rama?

 “i és que és inútil cantar-li al vent."

(P Traver i R.Bellveser)

 

 Arranque amb un títol equívoc. No, no és un article d’aquells de “La llengua de les petrerines”. La cosa tampoc no va de botànica, primers auxilis o artesania tèxil. Cotó-en-pèl és el títol, una paraula composta de tres paraules, amb que s’anunciava un espectacle en el teatre Cervantes, de Petrer, un any després de la mort del Dictador. L’organitzàvem el grup cultural Exeo i el nom resultava un tan críptic, entre altres coses perquè aquí a Petrer utilitzem la forma semiacastellanada de “cotó en rama”. Amb un o un altre nom, la gent s’haguera quedat igual: de què anava la cosa? De música, de música rock simfònica i en valencià. Una “rara avis” en el panorama musical del moment es mirara com es mirara.

 

 

 

 

 

 

Per acabar-ho d’adobar, damunt es tractava d’una òpera rock. Això ja sonava més perquè el senyor Camil Blanes, d’Alcoi —Camilo Sesto per a les seues fans—, s’havia marcat un exitós  Jesucristo Superstar adaptat del Jesus Christ Superstar nord-americà, de 1971, que ja tenia versió cinematogràfica des de 1973, també ianqui. L’experiment de les òperes rock venia de mitjans dels seixanta amb Hair, que una dècada després comptà amb una extraordinària versió cinematogràfica de Milos Forman.

 

 

 

 

Cotó-en-pèl era alhora una banda (1976-1981) i un espectacle absolutament inèdit en l’escena musical i teatral valenciana. L’activíssim grup Exeo el vam posar a l’abast de la gent de Petrer i jo ara, després de quasi cinquanta anys, l’evoque aquí gràcies al magnífic catàleg de mà editat per la mateixa banda musical —una carpeta/quadríptic que contenia sis fulls amb crítiques de premsa i les lletres de les cançons— que fa uns mesos em va fer a les mans el meu amic Ximo Navarro i que va trobar a l’arxiu personal de son pare, el recordat Hipólito Navarro. Era la segona volta que jo fullejava el document. El vaig tenir en la dècada dels setanta, però m’hi va desaparèixer.

 

 

Paco Cintero, Carles Picó, Pep Llopis, Vicent Cortina, Toni Solaz, Vicent Blat, Ferran Chulià, Maria Jara, Lluís Cortina i Alfred Campos —Cotó-en-pèl— formaren un equip genial, però, com tantes coses en este país de líders sociopolítics i socioeconòmics incultes, mediocres i miserables, no tingueren continuïtat per falta d’un suport de mecenatge mínim. Siga com vulga, la gent que ens juntàrem al Cervantes eixe dia ho vam passar de “puta mare”. Per cert, llavors encara ni s’estilava eixa expressió tan... jo què sé!

 

 

PS.- Si voleu sentir-los poseu a youtube “Cotó en pèl – Holocaust”: 

https://www.youtube.com/watch?v=ReqL_v5-Kjg 

I si voleu veure la carpeta/quadríptic pagueu-vos un cafè, una birra o un bon whisky de malta. Rasqueu-vos la butxaca, Cristo, este és un país de cultura de peatge i burrera de franc!