AL TALL. MANOLO, VICENT...

ACÍ TROBAREU L'ENLLAÇ A EL CARRER

AL TALL: MANOLO, VICENT…

 

«—Passeu-me la bota i seguiu tocant.»

«—Tallarem la cua a Felip de Borbó.»

(Al Tall, Quan el mal ve d’Almansa)

Ens vam fer majors amb Al Tall. Els sentírem per primera volta en l’LP Al Tall. Cançó Popular. País Valencià (1976) i celebràrem les seues músiques arrelades i arreladores, populars, poètiques, combatives.

"CANÇÓ DE LA LLUM"

Els Exeo, de Petrer, que estàvem a la que salta, els portàrem l’estiu de 1978 al Gran Cinema, l’antiga terrassa de cine de l’Esplanda. Tocaven instruments populars, els que calia per a interpretar les seues melodies folklòriques en clau de riproposta modernitzadora. El concert va ser una festa amb un lideratge ben clar, el de Vicent Torrent, i amb dos membres que per motius vocals i musicals hi destacaven, el jove Miquel Gil —tan jove com nosaltres; de fet és de la meua quinta— i l’enorme i bonhomiós Manolo Miralles, de Xàtiva.

Al Tall, des de llavors, va formar part —és encara part— de la meua banda sonora vital: quantes voltes els he vist actuar A Alacant, Alcoi, València, Castelló, Morella, Petrer...! Les meues relacions personals amb ells han passat des de col·laborar amb Vicent Torrent en el seu treball de recerca de música popular pels pobles de la nostra comarca a ser entrevistat per Miquel Gil (junt a Pep Botifarra) per a un programa d’Àpunt. I de més a més, organitzar un homenatge al grup com a director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant.

"CANT DELS MAULETS"

"HAVANERA"

Els seus vinils i CDs m’han acompanyat en la meua soledat i en grata companyia. Soc de tot Al Tall, però em primen Posa vi, Posa vi; Cançons de la nostra Mediterrània, Som de la pelitrúmpeli, Tocs i Vares i, sobretot, la seua obra mestra èpica, Quan el mal ve d’Almansa.

"EL TIO CALIU"

"LA GARROFERA"

"JA VENEN LES VERMAORES"

El mes de juliol passat va ser trist per als bons valencians i valencianes i sobretot per a la gent de la cultura i els seguidors d’Al Tall: un grup d’energúmens que malgovernen l’ajuntament de Torrent (l’Horta de València) li van llevar el nom de Vicent Torrent a l’auditori del municipi, precisament el poble d’on és el mateix Vicent; un dies després es moria l’irrepetible Manolo Miralles, potent veu de la musica valenciana, un artista i un activista de la lluita cultural i musical fet de la poderosa matèria combativa nascuda de les cendres de Xàtiva.

Jo, però, no ho dubte, Vicent Torrent seguirà cantant i inspirant-nos a cantar i a combatre resilients —“i que al senyor alcalde li peguen en lo cul”— des de la profunda civilitat que el caracteritza; Manolo Miralles no tardarà a liderar a l’Olimp un nou Al Tall acompanyat de deus i dimonis: serà la riproposta estel·lar. Sempre, sempre Al Tall!

 

«EL CHINO ES UN CABR…»

«EL CHINO ES UN CABR…»

 

«Los pensamientos de los hombres valen más que sus acciones, y las buenas novelas más que el género humano.»

(Leopoldo Alas Clarín, en La Regenta)

Faré com el mestre Valor va fer amb Cassana. Llavors jo cursava batxillerat superior en l’INEM «Miró» d’Enna i vaig viure una situació força impactant, inclús per a mi, un adolescent criat al peu d’un castell en ruïnes i acostumat a les cantalades com jo. Entre classe i classe, un traçut company, va gravar a navalla en el respatler d’un pupitre l’oració copulativa «El chino es un cabrón» —sense signes d’admiració—. Acabada l’obra d’art va aparéixer per l’aula el professor de Literatura, Don Jesús Pàmies: prim, amb ulleres de miop important, que diria Pla, i un rostre un tant “asiaticoriental”. El senyor Pàmies, sense dir ni tan sols bon dia, va demanar qui era l’autor del text que lluïa en aquell pupitre. Va resultar ser un anònim.

L’ingenu professor ens va invitar a la delació, ens va insultar impunement i amb el seu hiperbòlic cabreig va acabar expulsant de classe l’alumne que ocupava eixe seient. Es va fer el silenci. Ens miràrem els uns als altres estupefactes. Ningú no va gosar de mirar els ulls de l’autor de rètol, cal recordar que duia una navalla. Don Jesús va fer la seua classe manifestament nerviós. Ens va parlar del Realismo español, de Leopoldo Alas Clarín, de la seua magnífica novel·la La Regenta, fins i tot ens va llegir algun fragment. A mi, la classe em va agradar. Llavors estava fent-me un lector empedreït, quasi malaltís —una manera com una altra de sublimar la meua timidesa, el fet de ser un mal esportista i la meua incapacitat com a seductor de xiques—. Ben aviat llegiria i gaudiria de la gran novel·la de Vetusta.

Ah, Don Jesús, per a nosaltres no era “el Chino”, era “el Rama”, pel títol d’una obra índia escrita feia tres mil anys, el Ramaiana. ¿No em negareu que no érem uns alumnes “cultes” posant malnoms? I llavors qui era el “cabrón”, és a dir, “el Chino”? Sorpresa!, el pobre alumne que Don Jesús va expulsar. Company que, per cert, també tenia trets asiàtics orientals com el professor Pàmies.

 

LA SÒRDIDA PORNOGRAFIA DEL CINEXIN

La sòrdida pornografia del Cinexin

 

«La pornografia —i ben mirat, mai no s’hi arriba— pot ésser matèria de literatura, tant com la devoció a qualsevol sant» (Joan Fuster, 1955)

Esta rella remourà records agredolços. Parlar de sexe, pornografia, erotisme, sensualitat, nuesa, actes sexuals, etc. sempre té un punt de frívol i divertit i d’altre de traumàtic i pervers. També sé que diré coses polèmiques quan el discurs de la postmodernitat educativa, que majoritàriament faig meu, està combatent-la feroçment. Pense que sovint, però, s’equivoquen d’enemic: els enemics es diuen patriarcat, capitalisme i repressió religiosa.

 A la cultura sexual apresa a partir dels, posem-ne, deu anys gràcies als amics i “intuïcions” cinematogràfiques i televisives, hem d’afegir les primeres revistes vingudes de nord enllà, clandestines i directament atractives, “marranes”. Es deixaven, es llogaven, es venien a preus importants, s’intercanviaven i les miràvem en colla, tot i que algun privilegiat les disfrutava en privat, malgrat les amenaces de ceguesa, infern, fills “tontos” i augment dels gran facials. Als meus catorze o quinze anys el “tinglado” hi estava normalitzat. 

Casualment, eixos “anys ze” coincidiren en el meu cas amb els canvis socioculturals de l’”Espanya aperturista” —una brutal i sanguinària dictadura es disfressava de modernitat—, la qual cosa volia dir que el grau de nudisme femení augmentava a diari. Per a nosaltres això era una gran alegria, no ho ocultaré.

I així van arribar les pel·lícules X, estupidoeròtiques: la “pseudoelegant” Emmanuel —més eixida que el cantó de Pitxilín—, totes les seues seqüeles i el “cutrerío español”. Faltava el porno: va tardar alguns anys a ser obertament legal, però clandestinament ens arribava en format de pel·lícules de “superocho”. I ací em ve un record clau en la meua “deseducació” sentimental: la colla d’amics vam aconseguir un curt pornogràfic de deu minuts que vam passar amb  un Cinexin, un projector de joguet, i que, protagonitzat per un home i una dona físicament patètics, a més d’oferir-nos un “metesaca” —cita textual de La taronja mecànica: que gran que eres Kubrick!— ens van donar tota una lliçó d’antierotisme: el paio s’unflava el membre amb una mena de bomba, la dona feia un “estriptis” i estava al punt de caure un bac en llevar-se les bragues i, després, la penetració: un primer pla tan lamentable com sòrdid que em va fer pensar que les pel·lícules porno es poden vore igual per avant que per arrere. De fet ho vam comprovar amb el manubri del Cinexin.

Des de llavors, la pornografia me la mire entre còmica i patètica. A mi que me’n donen de baixa: jo soc del club de l’erotisme. Em posen més uns quants versos estellesians que uns òrgans humans friccionant-se i produint diversos fluids. No és moralisme, és bon gust.

 

A “Pink Floid” that always returns

 

Punxeu damunt la imatge per a enllaçar amb youtube

A “Pink Floid” that always returns

«And if the band you're in starts playing different tunes
I'll see you on the dark side of the moon.»

(Pink Floyd, “Eclipse”)

punxeu damunt la imatge per a enllaçar amb yotube

punxeu damunt la imatge per a enllaçar amb youtube

Un”fluid rosa” que sempre retorna. Mig segle del mític LP The Dark Side of the Moon. Dos “bluesman” nascuts a principis del segle XX—Pink Anderson i Floyd Council— inspiraren el nom dels seus creadors, Pink Floyd, la banda britànica de rock psicodèlic, espacial, progressiu, simfònic i una mica filosòfic que m’enganxà acabant l’any que morí el “gos” (però no es va acabar la “ràbia”). 

La tardor de 1975 jo residia a Alacant en la pensió estudiantil de la senyora Petra i el senyor Eloy, al peu del castell de sant Ferran. Hi érem una vintena d’estudiants de magisteri i d’altres carreres, poques, que s’impartien al Centre d’Estudis Universitaris —embrió de la UA—, el CEU d’Alacant. La colla d’elders, un alcoià, un colivenc i un petrerí —jo— féiem una miqueta més de pinya: n’erem sis. 

Un dels elders, el Metge, que estudiava això, Medicina, passava hores i hores colorant cartolines amb diverses parts del cos humà —“belorcios”—, fent caricatures i sentint Pink Floyd. Preguntat per la musiqueta sempre responia solemne: “són el millor grup del món i han fet el millor disc de la història,  The Dark Side of the Moon, i acaben d’editar el segon millor LP de tots els temps, Wish you Where Here”. Hi era categòric i alguns li responien que no era per a tant. Especialment el seu germà, que també es trobava  entre la colla de pensionats: “vinga ja, no exageres!”. I jo? prudent de mena, callava i escoltava Cançó Catalana, Paco Ibáñez i Jethro Tull.

punxeu damunt per a enllaçar amb youtube

Un dia li vaig demanar al Metge, quasi clandestinament, que em gravara uns cassets amb els dos àlbums dels Pink Floyd. M’hi vaig enganxar. Amb el temps em vaig fer amb els vinils, el CDs... I no he parat d’escoltar estes dos meravelles. Cite el Metge, que no va ser mai metge, “són els dos millors discos de la història del rock”. Ho podem discutir, i tant! Jo, però, espere i desitge que el Metge continue tenint tan bon gust musical: llarga vida a tan prodigioses orelles!

SEGUIM CALFANT-NOS: LA FORACA I L'ESTUFA

«Tanqueu portes i finestres / i passeu bé els forrellats, /

que el cavaller que s'acosta /us deixarà enravenats.»

(M. Dolors Pellicer)

Seguim calfant-nos: la foraca i l’estufa

No sempre calfar-se produïx efectes tan estrepitosos com aquell “record contat” del braser de davall la taula de faldes de la meua infantesa. Torne a evocar el combat contra el fred. Ara ho faig a 7º pels carrers de Petrer. És hivern de veritat: pensàvem que no hi arribava, ai!

Vos parlaré de les llars de foc i de les estufes que ens han —m’han— acompanyat al llarg de la vida. Obviarem artefactes elèctrics, bombes de calor i sòls radiants: la modernitat.

Les llars de foc o foraques —terme que usava brillantment Enric Valor i que un “sabuet”, avui acadèmic de la Valenciana de la Llengua, em va qüestionar— són d’abans, d’ara i, segurament, de demà. 

Encertat i potent anagrama que el col·lectiu feminista 
de Castalla LA FORACA usa com a identificador

Quatre me'n són entranyables: la de la tia Amanda, a la casa del carrer Sant Rafael —on féiem roses, torràvem castanyes i cremàvem petorrí—; la de la caseta de camp de la família, al Barxell; la de la cova de la Romaneta, de la meua dona i ses germanes, i la de ca Processa i el Risca, els meus recordats i estimats sogres: una esplendorosa llar de foc vinculada enginyosament a un sistema de calefacció central on he vist cremar la llenya i els troncs més espectaculars i encisadors. He dit “vist cremar” i ho he dit bé, perquè les foraques no només calfen sinó que són un plaer per a la vista i per a l’ànima, si en gasteu.

I, finalment, les estufes. De les de fustetes o escorfa d’ametla a les sofisticades de “pellets”; les de petroli i les de gas butà. En els meus seixanta llargs anys me n’he calfat en tota mena: les d’escorfa que s’usaven en les “Escoles Nacionals”; les de petroli, per a les quals jo comprava el “petrólio” a cal senyor Tortosa, el tio Carbonero, al carrer Nou, i les sempieternes de butà, de les quals encara faig ús en determinades circumstàncies: calfen, fan una certa oloreta de gas i són un penar per al meus renyons d’ancià: com pesen les “putes” bombones!

 

CALFAR-SE O EL BRASER ERÒTIC

Calfar-se o el braser eròtic

 

Em pose a teclejar el record que ara llegiu a vint graus de temperatura en un dia solejat dels inicis de l’hivern. No és l’oratge que més i millor acompanya per a parlar de la necessitat que tenim els ésser vius quan sentim el fred als nostres cossos. No sé si és un altre símptoma del canvi climàtic, segurament sí, o simplement una casualitat climatològica conjuntural. Tan se val.

La cosa certa és que la gent d’esta terra càlida tenim necessitat de calfar-nos —o escalfar-nos— durant set mesos a l’any (d’octubre a abril) i en moltes nits de les primaveres i l’estiu. Pel que fa a la cosa corporal ho hem resolt amb roba: des de tirar-te per damunt una manta —pregunteu-li a la gent de Bocairent que ha fet d’això un art— fins a posar-nos sofisticades peces d’abric (camisetes tècniques, plumífers i roba específic com gorres de llana o guants). I ho hem fet tant per dormir al llit com per fer vida a casa, al carrer o al treball.

L’altra necessitat de calfament és la de l’espai que habitem. I aquí apareix una petita història personal. Active l’entrellat neuronal dels fets pretèrits: brasers i estufes de llenya són les meues dos primeres imatges. Els carrers, en els matins d’hivern, s’omplien de brasers encesos amb fustetes o carbó vegetal que, convertits en brases ardents i rogenques, durant les vesprades i nits cremaven lentament davall del tendur —“mesa camilla” o taula de faldes—, on la gent ficava les cames i se les tapava amb la falda per calfar-se.

M’explicaren els meus antecessors que jo hi vaig protagonitzar un afer terrible de ben menudet: gatejant em vaig clavar per davall la taula tocant panxells, genolls i cuixes de les senyores —ara que em diguen a mi que els petits no tenen sexualitat!— i entusiasmat pel “joc eròtic” vaig acabar ficant la mà i part de l’avantbraç dins del braser. La resta de la microhistòria vos la podeu imaginar: crits, plors, dolor, histèria, sàvies cures del metge pediatre don Luis Estany i mà esquerra —important per a mi— recuperada, au! Érem d’altra pasta, els nanos de llavors. Ah, ningú no va prohibir els brasers per eixe accident. I bé que feren. A mi, de tot això, només em queda una nafra redoneta en l’avantbraç. Per un bon rebentat de rom, ben “calentent”, vos la puc mostrar.