ACÍ TROBAREU L'ENLLAÇ A EL CARRER
AL TALL: MANOLO, VICENT…
«—Passeu-me la bota i seguiu tocant.»
«—Tallarem la cua a Felip de Borbó.»
(Al Tall, Quan el mal ve d’Almansa)
Ens vam fer majors amb Al Tall.
Els sentírem per primera volta en l’LP Al
Tall. Cançó Popular. País Valencià (1976) i celebràrem les seues músiques
arrelades i arreladores, populars, poètiques, combatives.
Els Exeo, de Petrer, que estàvem a la que salta, els
portàrem l’estiu de 1978 al Gran Cinema,
l’antiga terrassa de cine de l’Esplanda. Tocaven instruments populars, els que
calia per a interpretar les seues melodies folklòriques en clau de riproposta modernitzadora. El concert va
ser una festa amb un lideratge ben clar, el de Vicent Torrent, i amb dos membres que per motius vocals i musicals
hi destacaven, el jove Miquel Gil —tan jove com nosaltres; de fet és de la meua
quinta— i l’enorme i bonhomiós Manolo
Miralles, de Xàtiva.
Al Tall, des de llavors, va formar part —és encara part— de la meua banda
sonora vital: quantes voltes els he vist actuar A Alacant, Alcoi, València,
Castelló, Morella, Petrer...! Les meues relacions personals amb ells han passat
des de col·laborar amb Vicent Torrent en el seu treball de recerca de música
popular pels pobles de la nostra comarca a ser entrevistat per Miquel Gil (junt
a Pep Botifarra) per a un programa d’Àpunt. I de més a més, organitzar un
homenatge al grup com a director de la Unitat
per a l’Educació Multilingüe de la Universitat
d’Alacant.
Els seus vinils i CDs m’han acompanyat en la meua soledat i en grata
companyia. Soc de tot Al Tall, però em primen Posa vi, Posa vi; Cançons
de la nostra Mediterrània, Som de la pelitrúmpeli, Tocs
i Vares i, sobretot, la seua obra mestra èpica, Quan el mal ve d’Almansa.
El mes de juliol passat va ser trist per als bons valencians i valencianes
i sobretot per a la gent de la cultura i els seguidors d’Al Tall: un grup d’energúmens
que malgovernen l’ajuntament de Torrent
(l’Horta de València) li van llevar el nom de Vicent Torrent a l’auditori
del municipi, precisament el poble d’on és el mateix Vicent; un dies després es
moria l’irrepetible Manolo Miralles, potent veu de la musica valenciana, un
artista i un activista de la lluita cultural i musical fet de la poderosa
matèria combativa nascuda de les cendres de Xàtiva.
Jo, però, no ho dubte, Vicent Torrent seguirà cantant i inspirant-nos a
cantar i a combatre resilients —“i que al senyor alcalde li peguen en lo cul”—
des de la profunda civilitat que el caracteritza; Manolo Miralles no tardarà a
liderar a l’Olimp un nou Al Tall acompanyat de deus i dimonis: serà la riproposta estel·lar. Sempre, sempre Al
Tall!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada