A “Pink Floid” that always returns

 

Punxeu damunt la imatge per a enllaçar amb youtube

A “Pink Floid” that always returns

«And if the band you're in starts playing different tunes
I'll see you on the dark side of the moon.»

(Pink Floyd, “Eclipse”)

punxeu damunt la imatge per a enllaçar amb yotube

punxeu damunt la imatge per a enllaçar amb youtube

Un”fluid rosa” que sempre retorna. Mig segle del mític LP The Dark Side of the Moon. Dos “bluesman” nascuts a principis del segle XX—Pink Anderson i Floyd Council— inspiraren el nom dels seus creadors, Pink Floyd, la banda britànica de rock psicodèlic, espacial, progressiu, simfònic i una mica filosòfic que m’enganxà acabant l’any que morí el “gos” (però no es va acabar la “ràbia”). 

La tardor de 1975 jo residia a Alacant en la pensió estudiantil de la senyora Petra i el senyor Eloy, al peu del castell de sant Ferran. Hi érem una vintena d’estudiants de magisteri i d’altres carreres, poques, que s’impartien al Centre d’Estudis Universitaris —embrió de la UA—, el CEU d’Alacant. La colla d’elders, un alcoià, un colivenc i un petrerí —jo— féiem una miqueta més de pinya: n’erem sis. 

Un dels elders, el Metge, que estudiava això, Medicina, passava hores i hores colorant cartolines amb diverses parts del cos humà —“belorcios”—, fent caricatures i sentint Pink Floyd. Preguntat per la musiqueta sempre responia solemne: “són el millor grup del món i han fet el millor disc de la història,  The Dark Side of the Moon, i acaben d’editar el segon millor LP de tots els temps, Wish you Where Here”. Hi era categòric i alguns li responien que no era per a tant. Especialment el seu germà, que també es trobava  entre la colla de pensionats: “vinga ja, no exageres!”. I jo? prudent de mena, callava i escoltava Cançó Catalana, Paco Ibáñez i Jethro Tull.

punxeu damunt per a enllaçar amb youtube

Un dia li vaig demanar al Metge, quasi clandestinament, que em gravara uns cassets amb els dos àlbums dels Pink Floyd. M’hi vaig enganxar. Amb el temps em vaig fer amb els vinils, el CDs... I no he parat d’escoltar estes dos meravelles. Cite el Metge, que no va ser mai metge, “són els dos millors discos de la història del rock”. Ho podem discutir, i tant! Jo, però, espere i desitge que el Metge continue tenint tan bon gust musical: llarga vida a tan prodigioses orelles!