COMARCA: UNA TRILOGIA-I

L’escola —i la TV i la premsa i la ràdio— ens educa l’imaginari territorial. Jo, fins al vint anys, sabia del municipi, la província i l’Estat/Nació. Prou. Ningú em va explicar que hi havia un entorn de distàncies/proximitats humanes, tant físiques com familiars i col·lectives, que era la comarca. Un mapa del País Valencià “no-escolar”, un opuscle del professor Sanchis Guarner i alguna que altra xarrada em van descobrir la “teoria de la comarca” i me la vaig creure racionalment i emotivament. Calia la pràctica.

Sobre el paperet de Sanchis Guarner, el Nomenclàtor comarcal del P.V, Joan Fuster, intel·ligent i amablement càustic i jocós, va dir, segons m’explicava el professor Guia, «Alt Vinalopó, Valls del Vinalopó,  Vinalopó Mitjà i Baix Vinalopó... Manolo, no et sembla que semblen els “vinalopons en salsa”?». I tenia part de raó, perquè el territori que s’articula prenent com a eix vertebrador el riu que naix a Bocairent i es “difumina” entre Elx i Santa Pola no estava ben definit.

Sense entrar en detalls, i sent pragmàtics, és evident que el Baix Vinalopó s’estructura al voltant de la gran capital, Elx, i que les Valls i el Mitjà són en realitat una sola comarca: VINALOPÓ MITJÀ, amb una capitalitat eldera reforçada per la conurbació amb Petrer (quasi cent mil habitants). Per cert, l’Alt és la castellana Villena i prou. De la mariolenca Banyeres als contraforts ponentins estem, per raons històriques i culturals, a l’Alcoià.

Superar este entorn urbà —Petrer i Elda— mentalment a mi em costà vint anys. Jo vaig començar a sentir-me ciutadà de “Comarca”, permeteu-me la denominació mítica d’El Senyor dels Anells —allà on vivien els “hòbbits”—, entre els vints i cinquanta anys. La vaig descobrir llegida en el magnífic assaig D’Azorín i el país meu (1973), del monover Antoni Ródenas —actual i absolutament recomanable encara—, i la vaig vivenciar per motius familiars, professionals, culturals, excursionistes i sobretot ciclistes (soc un “betetaire” incombustible) en els feliços 80 i 90.