«I de
sobte el record m'aparegué. Era un gust d'un petit tros de magdalena que, diumenge
al matí, a Combray, m'oferia la tieta Léonie després d'haver-la remullat dins
de la seva infusió de te o de til·la.» (Marcel Proust)
Em passà fa poc, un matí de diumenge de pluja. Feia cua per comprar bunyols i en arribar a la porta de la xurreria, uuuhm!, em vaig trobar amb l’oloreta de l’oli calent entrant en contacte amb la massa bunyolera: ahí estava, de nou, en la meua pituïtària, la “magdalena de Proust”. I com a l’aristòcrata francès, a este humil fill d’obrers del calcer li vingueren els records...
Per Sant Josep, bunyols.
Nosaltres no fem falles, com València i molt pobles de les comarques centrals,
fins a Benidorm, la ciutat mes meridional en estos focs, però sí que mengem
bunyols, el dolç de la Quaresma per excel·lència. Jo he mantingut la tradició
sempre. Encara els menge la vespra de Sant Josep en casa d’un bon amic Pepe —gloriosos i deliciosos— o dels que elaboren amb carabassa en una coneguda
xurreria del poble.
De xicotet, però, comprar-los i
consumir-los era tot un ritual. Ma mare i jo —més tard s’afegiria la meua
germaneta de bolquers— a poqueta nit del dihuit de març, la vespra del sant
fuster, agafàvem l’autobús blau —“l’assul”—
des del derrocat, a escassos metres de casa. Baixaven en la vorera de la plaça
Castelar i ens adreçàvem a una de les tantes paradetes bunyoleres que hi havia
a l’exterior del mercat municipal d’Elda. Esperaven el nostre torn. Jo
observava atent la màgia de la transformació de la lleugera pasta en bunyol
sòlid i daurat per l’efecte de l’oli bollint —la majoria usava bunyoleres però
algunes dels que els feien, eren tot dones, encara utilitzaven la complicada i
rapidíssima tècnica del dit per a fer el forat de la rodeta—. Ma mare feia
l’encàrrec i amb la bossa de paper i els bunyols ens tornaven al poble per a,
després de sopar, prendre’ls com a postres amb xocolate fet: la delícia de la
nit de Sant Josep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada