23-F: ¡VIVA EL REY!

 23 F: ¡VIVA EL REY!

«Cuando escribo estas líneas la trampa ya se cerró, y hay convocadas grandes manifestaciones “unitarias” en defensa de a Constitución y de todo eso. Alguien hace el tonto y yo me sé quién es.»(Joan Fuster, La Vanguardia, 28 de febrer de 1981)

En este paperet no hi ha res de nostàlgic. Hi ha autoinculpació i vergonya. La constatació de viure i acceptar una mentida: Espanya és un estat democràtic, mentida!

La vesprada del 23 de febrer de 1981 jo participava en una reunió de delegats sindicals del calcer, se’ns informava de com evolucionava la negociació del conveni col·lectiu. Algú va explicar, personant-se en la reunió, les bestieses que estàvem ocorrent al Congreso de los Diputados, a Madrid. La reunió va concloure dramàticament.

D’allí vaig fer cap a l’ajuntament. Llavors jo era regidor pel Partit Comunista. Ens hi vam reunir i es va decidir tancar la institució i anar-nos-en cap a casa a vore-les vindre. Mentre, una pandilla de energúmens tricornitzats feien de tot al Congreso; un generalot de les novel·les de García Márquez es passejava amb tanques per València (del Cid?); la tele i la ràdio posaven himnes militars; el personatges més estrafolaris del feixisme local s’oferien a la Guardia Civil per practicar la “caza del rojo” (la llista hi va circular); ni les institucions ni el sindicats ni el partits democràtics feien cap crida en defensa de la democràcia: el colp d’estat havia triomfat.

Després de sopar, em vaig retirar a llegir —tenia entre mans un llibre de viatges, Espigolant pel rostoll morisc, del ben recordat Bernat Capó—. Esperava que vingueren per mi: “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”.

En la tele va aparéixer el Borbón Juan Carlos disfressat de Capitán General, com en la trista Amèrica Bananera, i va dir que tranquils, que tot estava solucionat. El “colp reial” havia triomfat... en les neurones de la gent. Era el que es pretenia. Prou.

Uns dies després ens manifestàvem a Alacant en defensa de la democràcia i amb crits de “Viva el rey” —veges tu!—. Era la nova manera de dir “España, Una; España, Grande; España, Libre”. Em vaig adonar de la immensa mentida fa una dècada: tot va ser una posada en escena de l’”Atado y bien atado” de Franco. He sobreviscut raonablement enmig d’eixa immensa mentida que metafòricament es diu “Democracia Española Madura”. De la maduresa a la putrefacció, ja ho sabeu, n’hi ha un pas.