El patge dels Reis d’Orient: un somni
Durant l’adolescència, segurament
com a seqüela de la meua infància —atés el meu “fervor monàrquic” pels Reis
Mags—, quan arribàvem estes dates nadalenques somiava de manera recurrent que
era un patge de Ses Majestats Orientals. Em veia acompanyant-los pel carrers de
Petrer amb un preciós turbant, una túnica i una lluminosa torxa.
En els meus somnis pujava de
categoria i de ser un simple patge passava a ser una mena de cap dels patges
que en reclutava, anava a València a buscar les millors vestimentes en basars orientals
i ajudava en els preparatius de les cavalcades. Igual participava en les
sessions de maquillatge, dirigida amb mestria per un expert barber reial, que
llogava buguis, una mena de cotxes descapotables, perquè entraren el reis a
Petrer de manera original i moderna.
Altres voltes, ajudava al
trasllat de les carrosses que passejarien esplendorosament els monarques
orientals pels nostres il·luminats carrers. Fins i tot recorde que en una
d’aquelles festes oníriques vaig caure i tot d’un tractor: “¡Pa haberse matao!”,
com va dir algú.
Per això, quan després de fer
soroll amb les cassoles i pots, de fer sonar poderosa la caragola marina i
rodar les falles amb els meu nets, a l’esplanada del castell i a la porta de
casa, veig arribar la fastuosa cavalcada de la Nit de Reis no deixe de pensar
en aquells somnis d’adolescent dels anys 70: Vicent, el patge reial.
Ara em ve al cap l’últim: jo
mateix era el Rei Melcior, el de les barbes i els cabells blancs, i com a tal
vaig fer un missatge de pau i felicitat als xiquets i xiquetes de Petrer i els vaig
obsequiar amb milers de regals. És la màgia d’una nit; és la realitat feta
somni o el somni fet realitat. Tant s’hi val!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada