"QUIN DIA EL D'AQUELLA NIT" O L'OJE DE LA LLIBERTAT

 

(Publicat a la revista EL CARRER, de Petrer, 5 d'octibre de 2018)

«Quin dia el d’aquella nit» o l’OJE de la llibertat

Als dos Héctor,

In memoriam

L’any 2007, amb cinquanta anys complits, em vaig decidir a posar en negre sobre blanc els meus records relacionats amb el meu pas infantil i juvenil per la Organización Juvenil Española, de Petrer (OJE-Petrer, a partir d’ara). El “paper” el vaig publicar en la revista Festa-2007 , de la que sóc assidu col·laborador.

Al 2012 el va recuperar el diari digital Petreraldia.com i, acabant-se este estiu, el vaig rellegir. Em va eixir molt explicatiu i analític i poc personal i emotiu, ho dic com a autocrítica. Potser pot tenir un cert valor documental per conéixer com era la nostra petita història local pel que fa a la sociologia de l’oci dels jóvens en les dècades del 60-70, però jo em vaig quedar amb les ganes de ser més anecdòtic, més trivial si voleu.

Ara, onze any després, aborde una nova escriptura induït per aquell vell article que parla d’una època encara més vella vista des de hui, però amb una voluntat de descarada subjectivitat i deixant-me arrossegar pels records que se m’incrustaren entre les neurones o, si preferiu, en la meua ànima d’adolescent.

En OJE-Petrer, com deia per acabar aquell article, «Apreníem i coneixíem vivencialment tot allò que el país oficial ni ensenyava ni permetia que existira. Fórem l’OJE de Petrer i tots —i les poques totes— que passàrem per allí vam viure d’una manera molt especial l’oci d’aquells distints i distants setantes. Sense nostalgia, sense malicia, però amb indissimulada tendresa, ho he recordat.»

 

«Als anys seixanta uns senyors que es feien dir The Beatles cantaven A hard day’s night (“Quina nit la d’aquell dia”), fins i tot feren una pel·lícula amb este títol. Als mateixos seixanta un jove de Xàtiva, Raimon, maltractava una guitarra i cantava “La nit, que llarga és la nit, / nit déus nit de dimonis”, referint-se a la Dictadura. Als 70, amb encara ressonàncies d’aquestes dues velles cançons, uns altres jóvens editàvem aquí un dia esplendorós amb badalls de llibertat des de el cor mateix del niu de la serp del franquisme: quin dia la d’aquella (llarga) nit!, OJE-Petrer, anys 70.»

Hi he reflexionat molt sobre aquell “tempus i locus amoenus”, i puc assegurar-vos que, moltes de les coses que passaven allí relatives als paràmetres de viure la llibertat, en este 2018 seria molt difícil que passaren. Ja, ja sé que potser es tracte d’una impressió subjectiva —el temps passat té eixa característica fulgurant que explica el poeta William Wordswort i que tant ens impressionara dita per la bellíssima Natalie Wood en el film “Esplendor en la Hierba”: “Tot i que res pot fer / que retorne l’hora de l’esplendor en l’herba, / de la glòria en les flors, / no ens hem d’afligir / car la bellesa subsistix sempre en el record.”—. Lloada  subjectivitat a què no renunciaré mai.

L’”agüelo”

L’OJE estava en l’Esplanada, ocupava, si fa no fa, l’espai que avui ocupa el Bar Felipe, i alguna estança més d’esta planta baixa. Entràvem per una porta lateral. Contàvem amb un conserge, si es pot dir així. Un respectable senyor gran a qui tots coneixíem com l’”agüelo”. Supose que les seues condicions contractuals serien molts estranyes, alguns dinerets —pocs— li donarien els de la Delegación de Juventud per fer eixa tasca. A més d’obrir i  tancar el local ens vigilava perquè les nostres “trastades” no passaren certes línies vermelles. Posava ordre en l’ús dels jocs de taula i especialment en el ping-pong, que ell denominava “pon-pon”, i ens advertia de l’horari de recollir perquè calia tancar. Quan algú de nosaltres li ho discutia assenyalant-se el rellotge de polsera ell imposava la seua autoritat traent de la butxaca dels seus eterns pantalons de pana un despertador. Era una forma ben visible de dir que l’hora que valia era la seua, perquè era més gran. No cal dir que aquell despertador ens causava als xicons una hilaritat considerable. Als qui entràvem en l’edat de l’acne, els quatre pelets al bigot, el canvi de veu i les “grapallades” a la bragueta ens donava consells molt interessants: “Sempre clavats aquí, eixiu al carrer a buscar les xiques, fotre! Jo quan era com vosatros d’una pixorrà tirava una paret.” L’”agüelo” va ser tota una autoritat i, efectivament, va fer d’avi i cuidador d’una colla de “sanguangos” difícilment controlables en segons quins moments.

Les acampades

En l’article del 2007 em vaig referir amb una certa profunditat als campaments juvenils de Caprala, el “Poble Jove”, però no vaig dedicar tant atenció a les acampades de cap de setmana. Els qui participàrem d’aquella OJE amb una certa intensitat en recordarem moltes, i altres les haurem oblidades. En foren un bon grapat. N’evocaré dos: la del Racó del Xoli, conegut llavors amb el coentíssim nom de “Rincón Bello”, i una absolutament inèdita a la Cilla del Sit. La primera, de dos dies, comportava uns preparatius importants. Els acampats eixíem a peu des de Petrer i, si teníem sort, ho feien sense motxilles ni tendes, perquè una furgoneta ens les pujava fins a l’entrada del paratge. Hi arribàvem a poqueta nit. El lloc, llavors, era preciós: corria el rierol, hi havia tolls d’aigua neta i clara i una atractiva cascada es precipitava allà on la petita vall s’estretava. 

Nosaltres muntaven les tendes al voltant de la penya on es troba ara el refugi. Els més menut dormien en les tendes i els més grans fèiem bivac davall la penya. Cada un duia el seu menjar de casa —pa, llandes i algun fruit resistent—, però per a dinar i sopar feiem en la foguera una sopeta de sobre. L’activitat durant el dos dies era molt diversa: excursions per la rambla, jocs, banys, cançons i acudits al foc de campament... Però la palma se la portava l’ascens pel tolls dels barranc que pega als Palomarets, una autèntica aventura de barranquisme “casolà” amb un parell de cordes i prou. Un any, férem un descens al revés, despenjant a l’últim toll un àgil acampat. Solíem també fer batudes de neteja del paratge. I tot acabava el diumenge a la vesprada quan, en alegre marxa, tornaven a Petrer per les Ventetes, l’Almadrava i el Ginebre.

La de Cilla del Sit va ser altra cosa, quasi improvisada: un grupet de “flechas”, el menuts de l’OJE, em digueren que teníem molta il·lusió per acampar, eres dels qui per un motiu o altre eixien menys. Jo els vaig prendre la paraula i organitzàrem una acampada d’un dia a la Cilla del Sit!, lloc que van triar ells. Demanats els oportuns permisos familiars, el grup encara es va reduir més. Total que finalment vam ser tres xiquets i jo mateix, tres o quatre anys més gran. Isquérem dissabte a la vesprada, ja tard, i una miqueta abans d’arribar al cim se’ns feu de nit, així que decidírem acampar en una carbonera, que ens oferia un replanet perfecte per a muntar la tenda. Va ser una nit divertida malgrat estar en un espai tan xicotet amb el penya-segat al costat. A la matinada, desmuntàrem la tenda canadenca, me la vaig carregar al muscle junt a la motxilla —la tenda sempre ens tocava als majors o als forts— i ascendiren als 1.127 metres per veure l’eixida del sol i esmorzar. Després, sense presses, davallàrem per la senda de les covatelles i, ja en el camí, cap a Petrer. Dos records d’acampades nocturnes entre desenes i desenes que podríem sumar els xiquets d’aquells feliços i assilvestrats setanta.

La rifa de Nadal

OJE Petrer tenia una intensa activitat durant tot l’any. Quan arribava la tardor l’afició excursionista la canviàvem per una gran quantitat de propostes en la seu. Hagué un període que un grup d’”arqueros” i “cadetes” (a partir dels 12/13 anys) ens férem càrrec de dirigir el “Círculo de flechas y arqueros”  i ens hi vam dedicar de manera molt hiperactiva. Entre setmana organitzant i planificant, mentre que els menuts es divertien en el jocs de l”hogar juvenil” (ping pong, jocs de taula), i el cap de setmana fent diverses activitats excursionistes, esportives o de saló (concursos, festivals, teatre, etc). Se’n feien moltes i el pressupost no arribava per a totes. Calia traure diners i, com que arribava Nadal, ideàrem una rifa de joguets! Mil paperetes combinades amb el sorteig de l’ONCE d’un dia qualsevol que havien de vendre abans del sorteig a 10, 15 pessetes? No ho recorde (entre 6 i 10 cèntims d’euro). Com que des de la setmana prèvia de Nadal féiem un concurs de betlems que exposàvem per a les famíles, pensàrem que un bon estímul per a la venda de les paperetes era exposar tots el lot de joguets en el mateix “hogar juvenil”, així pares i mares es motivarien en la compra de les paperetes.

Uns quants dirigents, acompanyats dels meus pares, anàrem a comprar els joguets a Ibi o Onil: en aquella època estava de moda anar a la zona de la indústria de la joguina perquè s’aconseguien bons preus, quasi de cost original. Férem una bona compra, certament, cosa que garantiria més beneficis per a seguir fent activitats.

Muntàrem la sorprenent i lluïdora exposició de joguets. Quedàvem magnífics al centre de la sala envoltats de betlems fets pels nostres “flechas”. Les visites adultes —i els nostres mateixos xiquets— celebraven eixe premi tan esplendorós i visible a ulls de tots. Però, sempre hi ha un però, quan es tancava l’”hogar” dels “flechas” apareixien els “donyets nocturns”, que no eren altres que els “arqueros” i alguns “cadetes”. Els joguets, com en Toy Story, entraven en acció, prenien vida gràcies a nosaltres. Jugàvem amb la pilota de reglament, posaven en marxa l’Scalextric, muntàvem en la bicicleta, li posàvem els vestits a les nines...

La cosa tingué els seus efectes... negatius. El sorteig combinat amb l’ONCE, va tindré guanyadors,  i aquells pare i mare s’adonaren que “de primera mà de primera mà” no eren, els joguets. Vingueren les queixes, va pujar el to de veu i els flamants dirigents del “Círculo de flechas y arqueros” en haguérem de tragar un bon “puro”. Tot va quedar en bonegons perquè, per a sort per a tots, els premiats eren pares d’un petit afiliat a la OJE. Això sí, com que ens havíem carregat la pilota, entre tots “els jugadors” hagueren de comprar-ne una de nova. 

Setmana de Nadal a la “Casa Prisión José Antonio”, d’Alacant

Als xicons d’OJE Petrer no ens agradava molt eixir del territori propi, per això, fins i tot, teníem un campament exclusivament nostre. Tot i això, com que les vacances escolars de Nadal eren molt llargues, un any, un grup d’”arqueros” (entre 12 i 14 anys, si fa no fa), per tal de no avorrir-nos i estimulats per no sé qui, acabàrem fent uns curset d’hivern a Alacant, en concret en la nafatalínica “Casa-Prisión José Antonio”, conegut també com el “Colegio Menor”, internat educatiu per als cadells de “Régimen”. Anàrem a traure’ns diversos títols d’especialistes (“proeles”) o de “mandos” (“jefe de escuadra o de centuria”).

El lloc era bastant tètric —com corresponia a un espai litúrgic d’aquella “España Negra”—, però els “petrolancos” acabàrem fent-lo ben divertit. Menjàvem ranxo, dormíem en pavellons amb lliteres i feien les classes en aules lúgubres. Ben prompte començàrem a passar-ho bé fent que el nostre campió de ping pong els guanyara a tots, per a orgull nostre; eixint a un baret pròxim, la memorable “Bodegueta”, a menjar “ensaladilla” russa; o, i esta era la part més perillosament divertida, passejant alguns dels mes atrevits, per la cornisa exterior de l’edifici a altes hores de la nit, quan se suposava que estàvem dormint. I això que feia un fred que pelava. Perquè aquell any —1970?— va tenir un terrorífic començament de l’hivern a la càlida Alacant —Alacant de la punyeta, que al fretorro diuen frescoreta!—. Em ve al cap que per escalfar-nos el centenar de “cursillistes” només hi havia una estufa de butà que es passejava per totes les gèlides aules. Amb un tracte així difícilment es podia fer un franquista. 

Foren anys d’OJE, tan sanament divertits com llibertaris. Potser per això, tots els que coincidírem en aquella aventura siguem el que siguem, ens situem políticament on ens situem o pensem com pensem no hem perdut aquella mirada còmplice que ens va fer rabiosament i feliçment lliures en un temps de penúries, estretors i mediocritats... morals.