APRENDRE A NADAR AL "LIDO"

Banyar-se, aprendre a nadar, estiu, basses i piscines van units indefectiblement en la memòria dels qui passem els cinquanta anys i som de terres eixutes, com els petrerins i petrerines.

Mon pare m’explicava que ell, i molts de la seua generació, aprengueren a nadar semiclandestinament en les basses de reg de Petrer i les seues partides rurals. Basses ben abundants fins als anys seixanta.

Els més jóvens —els nostre germans menuts, fills o filles— ja aprengueren en piscines públiques, privades, cobertes i climatitzades i amb monitores i monitors ben preparats.

Bassa de Caprala. Algú hi aprendria a nadar

I nosaltres? La meua experiència va ser paternal, autodidàctica i piscinera. Ho explique: a partir dels cinc anys sovintejava les piscines amb la mare i el pare —anava també a la platja, però  molt poc—, i era el papa qui m’iniciava en l’art de flotar i nadar.

Recorde el “Peter Rives” i la bassa del pont de l’estació, a Elda; la Madrava, a Petrer, o les piscines de Novelda i Asp. Però entre totes, la més important per a mi va ser “El Lido”, d’Elda. Es trobava molt a prop de l’actual plaça de la FICIA i va ser inaugurada el 1931 (50 X 18 mts. i una profunditat d’1’60 mts) El seu nom exacte era “Balneario Lido”, en referència a la famosa platja i balneari de Venècia, però tothom li déiem “El Lido”.

El "Lido", 1964

Allí, des que començava la calor forta, el pare em duia amb la moto diumenges i molts dies de les curtes vacances dels anys seixanta, i jo m’anava soltant amb la seua ajuda i consells: em tirava capbussons, bussejava i nadava amb infame tècnica “gosset”, braça i crol. Al meus vuit anys ja ho feia sense por, i des de llavor no he deixat de nadar en qualsevol massa d’aigua, amb tan poques prevencions com lamentable tècnica, però sempre hi sure.

El "Lido", el seu últim estiu