 |
| Hui com ahir anar a la Fira d'Elda és una tradició petrerina |
Desembre és el mes de l’Advent
cristià, que anuncia el naixement de Jesús. L’últim mes de l’any, el del
solstici d’hivern: l’esperançada lenta victòria del dia contra la nit: “A Santa
Llúcia un pas de puça i a Nadal un pas de gall”. Jo, en la meua infantesa, el
vivia entre el huit de desembre —festivitat de la Immaculada Concepció— i el
vuit de gener, natalici d’un servidor, de manera especial.
El huit de desembre, festiu,
baixava a la Fira d’Elda, de joguets, atifells i llepolies, que muntaven entre la Calle Nueva
i l’ajuntament. Atapeïda de paradetes i de gent, màgica per als infants. Sempre
m’hi firaven algun joguetet i em pujava a Petrer més content que un gínjol. Un
any, el iaio, em comprà una merda de plàstic, de fer broma.
 | |
| La tia Amanda, ma germana Angelita i jo mateix a la font del carrer Sant Rafael |
En aquells nadals posàvem el
betlem en la cuineta de la tia Amanda, en la casa del carrer Sant Rafael. El
pare, sempre manyós, aportava els elements decoratius; jo posava les figuretes.
Des que vaig tenir la merda —immensa—, esta acompanyava l’home cagant —el “caganer”—
de manera indefectible.
Celebràvem la Nit i el Dia de
Nadal amb sopar i dinar familiar: molta, molta gent i molt estimada i enyorada
encara ara, per mi. La tia Amanda anava a la missa de Gall, jo vaig acompanyar-la
una o dos voltes.
Un bon dia, la merda de broma em
va donar un bon disgust. Com que jo la feia aparéixer en el llocs més
insospitats, vaig acabar posant-la damunt l’olla del putxero i allò va començar
a pudir, no a excrement sinó a plàstic desfent-se. Alarma general. Algú la va
retirar de l’olla. Un parell de bateculs paterns, llàgrimes i càstig moderat
serviren per a “enviar la merda a la merda”. Coses de xiquet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada