TOT RECORDANT UN TAL ADOLFO SUÁREZ

Tot recordant un tal Adolfo Suárez

Llibertat per als presos polítics

L’any 2014 va morir el President Adolfo Suárez González. Políticament es va suïcidar el 1981 perquè “no va voler que el sistema democràtic fora un parèntesi en la Historia d’Espanya” i per això mateix no va participar en la legitimació d’una maniobra colpista del Borbó, l’exèrcit, l’oligarquia i l’aparat d’Estat.

Al senyor Suárez sempre el vaig admirar des de les antípodes ideològiques. Jo no vaig creure mai en la “Transición”. Ara, com a rupturista, tinc la certesa que va ser una estafa, aquella "Transición". Tot i això don Adolfo Suàrez sí que hi va creure conseqüentment i de manera dinàmica, sempre anant més lluny. 

Perquè el President Suárez va ser el pragmàtic ètic del diàleg tenaç que va saber “elevar a nivel de ley lo que era normal a nivel de calle”, com ell mateix deia. Cosa que cap polític actual és capaç de fer ni equivocant-se. I ben bé que ho hem vist en les importants crisis polítiques que ha tingut el “règim transicràtic” en els últims deu anys.

Suárez va dur a terme una amnistia, va legalitzar el Partit Comunista i va instaurar la Generalitat Catalana, duent de l’exili el Molt Honorable President Josep Tarradellas malgrat els franquistes.

Don Adolfo va impulsar una Constitución, per a la Transición, a pesar dels immobilistes hereus de Franco. Entre ells un fosc inspector d’Hisenda militant d’Alianza Popular —precedent del PP— a qui li deien José María Aznar. 

Amb el temps, don José María, embolicat amb una bandera “rojigualda” i retorcent la Constitución fins a adequar-se-la a la seua ideologia, es va convertir en el “Pater Constitutionae” i va passar d’”hablar catalán en la intimidad” a inspirar violència repressiva i empresonament de demòcrates catalans amb la inestimable col·laboració d’un règim sense divisió de poders —pleonasme— dirigit per l’immobilista antidialogant més significatiu de la Història d’Espanya: don Mariano Rajoy.