UNA RELLA "EXTRAORDINÀRIA": LA FESTA A SANT RAFAEL ARCÀNGEL EN EL MEU CARRER

Un Sant Rafael d’anar per casa

La festa menuda després de la Festa Major

Vicent Brotons

 
Vamos subiendo la cuesta / que arriba mi calle / se vistió de fiesta.

[...]

Vamos bajando la cuesta / que arriba en mi calle / se acabó la fiesta.

(Joan Manuel Serrat)

La font del carrer Sant Rafael

Tots el mesos, tal i com vaig pactar amb el meu amic Luis Rico, escric una breu columna guiada pel poder evocador que em donen els anys: l’avantatge de ser vell. Fa temps que em rondava pel cap un record —molts— del meu carrer: el carrer Sant Rafael, de Petrer. En un moment o altre s’haguera acabat convertint en un d’eixos breus articles de “La rella damunt els records”.

Venturosament, però, el director d’El Carrer m’ha convidat a participar en l’especial de setembre dedicat a la Mare de Déu del Remei, i he vist una oportunitat única d’escriure’l. Gràcies per la invitació i feliç lectura evocadora als qui amablement vos hi fiqueu, perquè no és altra cosa que una evocació personalíssima. No el llegiu com a estudi o treball perquè no ho és, ni pretenc que ho siga. És més una crònica sentimental que altra cosa.

Un carrer, una infantesa: una pàtria

Vaig nàixer al número setze del carrer Sant Rafael, la casa pairal dels besavis Vicent i Filomena, pares del iaio patern, Vicent “Quena”. Petrer eixia amb dificultats del record viu de la violenta guerra i de la immediata i duríssima postguerra. Els “rojos” encara estàvem marcats per ser-ho —en el cas de la meua família, orgullosament— i els “nacionals”, amb formes cada vegada més educades, lluïen la seua trista victòria. Parafrasejant Raimon diré això de què “quan jo vaig nàixer jo crec que tots, tots, havíem perdut”.

El meu "tete" Lisardo, jo mateix i Poldo (qepd) en la porta de Sant Rafael, 16, la casa on vaig nàixer

Siga com siga, la meua família s’obria el camí cap a la difícil felicitat estant unida, treballant molt i assaborint amb moderació epicúria la vida. Els meus primers records d’infantesa estan vinculats alegrement al carrer Sant Rafael: una costera amb revolta que arrancant des de la plaça de Dalt, i fent cantonada per baix amb el carrer Major i per dalt amb el carrer Agost, arriba fins a l’Arquet del Castell.

Era un carrer “total”, viu, amb tota classe de servicis, vull dir: estanc, carnisseria, tenda d’alimentació i quatre forns ben propers. El veïns i les veïnes eren com els d’abans, de veritat, dels que s’estimen: portes obertes en les cases, cadires i gent al carrer en primavera i estiu, alegries i tristeses compartides, amistats, complicitats i algun que altre enuig. Bona gent de poble. I és que aquell carrer Sant Rafael era, si fa no fa, el mateix que cantava Joan Manuel Serrat: El meu carrer / és gent d'arreu / que penca i beu, / que sua i menja, / i es lleven amb / el primer sol, [...] El meu carrer / és un infant / que va berenant / pa amb oli i sucre, .../...

I en estos dies de setembre, el mes de la melancolia, segons diu el tòpic, he pensat en la festa del carrer de la meua infantesa, que allà en l'inconscient constituïx la meua verdadera pàtria. La que vaig viure jo, evidentment, en el període dels anys escolars repartits entre les escoles nacionals i ca Don Evaristo: els seixanta.

Una “festeta” per a un arcàngel

Quan a Petrer s’acabaven les ensopides festes de la Mare de Déu —banda militar, castell de focs, mascletà i celebracions religioses—, quan les populars Carasses vivien els seus últims anys (o ja havien desaparegut per prohibició governativa definitivament), un carrer amb una vintena de famílies es disposava a celebrar la seua modesta festa en honor a l’arcàngel que li donava nom: Sant Rafael. La “festeta” del carrer Sant Rafael es feia quan havien rematat totes les celebracions pròpies del poble —Sant Bonifaci, Sant Antoni, el Crist, Sant Bertomeu i la Mare de Déu del Remei—, el 24 d’octubre, i durava unes poques hores, les que anaven de la posta del sol fins a la mitjanit. 

Façana on es troba la capelleta de Sant Rafael (foto de V. Olmos)

Celleta de Sant Rafael (foto de V. Olmos)

Tal i com explica la nostra cronista, M. Carmen Rico, en la seua “enciclopedieta de carrers petrolancs”, com jo mateix vaig escriure amablement en referir-me a Las calles de Petrer (2002), un llibre magnífic i imprescindible, «Des de mitjans dels cinquanta a principis dels setanta, els veïns del carrer celebraven una festa en honor al patró que consistia en missa, dolçaina i tabalet, faves, vi i traca de caramels»*. No era, però, el primer text que en parlava. Catorze anys abans, Concepción Navarro, en la revista Festa-88, deia «D’antic el dia del sant se solia fer festa en el carrer»*.

La prolífica historiadora local explica en aquell mateix treball del 1988 —«Aproximación al catálogo de retablos cerámicos devocionales de Petrer»— que l’arcàngel de túnica i peix, ales grans i llarga cabellera; patró de cecs, viatgers i marits —Sant Rafael— és, a Petrer, un dels cinc personatges religiosos que tenien capelleta de carrer. L’honor el compartia amb la Mare de Déu del Remei, la Immaculada Concepció —també en el carrer Sant Rafael—, Sant Antoni —al carrer Sant Antoni, enfrontant amb el d'Agost— i Sant Josep —al carrer Castelar—.

L'apocalíptic Sant Rafael de l'Islam

Un Sant Rafael de Caravaggio

Com es veu, en pocs metres, la part vella de Petrer presenta una certa densitat d’icones pietoses. Res de nou en un país tan procliu a les expressions de la religiositat popular. Per cert, l’entranyable capelleta que conté l’escultura del protagonista del controvertit llibre bíblic de Tobies —admès per uns cristians i rebutjat per altres; àngel de l’apocalipsi, segons l’Islam— demanda a crits una restauració i una protecció especial, modesta mostra material del peculiar devocionari petrerí. A veure si el poder polític i el poder catòlic, que en esta Espanya “aconfessional” són tan còmplices en tantes coses, ho poden ser també per a una intervenció restauradora tan senzilla com econòmica.

La traca de caramels

Tornant als meus records més personals, voldria acabar fent un bocinet de les impressions personals d’aquell infant que vaig ser. La festa arribava amb la “frescoreta” de la tardor. Unes setmanes abans, la meua iaia Angelina i ma tia Amanda, recollien en una tassa gran, que guardaven dins l’armariet del concorregut “cuartet” dels berenars femenins, els donatius que veïnes i devotes petrerines aportaven per a la celebració. Res de subvencions municipals o eclesiàstiques. Segons m’explica mon pare, els anys més “esplendorosos” arreplegaren suficients diners per a canviar, fins i tot, la malmesa figura de l’arcàngel Rafael, que datava del XIX. Durant alguns anys, Sant Rafael, 16 —ma casa— va ser el “centre d’operacions” de la celebració.

Els xiquets i xiquetes eixíem d’escola, berenaven i començaven a disfrutar del so de la dolçaina i el tabalet de Luis, el Tibero, i Salvadoret. Es tiraven coets mentre que es muntava la traca que recorria de punta a punta l’accidentat carrer de terra, pedres i “regallaors”. De tot allò hi havia un element que em seduïa especialment: el cartutxos de paper de seda de colors que penjaven de la traca i que contenien caramels.

Bossetes que, com és imaginable, rebentaven conforme anava cremant i esclatant la traca. Aquell record em du als temps actuals en què un poble veí ven amb un aparat de màrqueting notable la massiva i divertida pràctica de “córrer la traca”. ¿Què es pensen que feien als anys cinquanta i seixanta els xiquets i els jóvens de Petrer amb la traca de caramels del carrer Sant Rafael? Una cosa semblant, córrer darrere la traca i agafar entre embogits i divertits els caramels. Jo no ho vaig fer mai: perquè era molt petit i perquè era —i sóc encara— molt poregós quan hi ha trons per enmig. Però puc assegurar que sempre me’n donaven algun. Fa uns dies m’explicava el meu amic Vicent Navarro que Bertomeu el Coeter, “Berto”, va recuperar la traca de caramels durant els anys 90 i la tirava en la plaça de Dalt en la festivitat del Santíssim Crist.

Traca de caramels moderna

Després seguia la festa amb dolçaina i tabal, es bevia vi i paloma, es menjaven faves bullides, a vegades en l’entrada de ma casa, si feia fred. Algunes famílies aprofitaven per a fer un soparet una miqueta excepcional. Una festa de carrer senzilla, d’un poble senzill que eixia lentament del trauma bèl·lic i la pobresa pel camí del “miracle del desenrotllisme”, a base de fer moltes i moltes hores a la fàbrica, el talleret o el treballador de casa, molts sacrificis per a estalviar pensant en el futur dels fills i molt bon humor mediterrani.

Un Sant Rafael d’anar per casa. O d’anar apedaçant una petita felicitat de carrer: costerut, del “temps dels moros”. Tot, al Petrer dels anys seixanta.

*La traducció al valencià és meua.