Passant dels Moros i Cristians
No fa molt de temps, un notable
de la nostra benvolguda Festa em va preguntar entre irònic i amable açò de si
havia vida més allà de Sant Bonifaci. Jo n’estic segur que sí. Més enllà i més
ençà. Jo sóc la prova fefaent.
El meus trenta-cinc primers anys
de vida els vaig viure quasi al marge dels Moros i Cristians. Sóc de família petrolanca sense tradició festera.
Algunes dones —ma mare i la meua iaia Angelina— eren incondicional “mirones”, i
prou. Els hòmens, ni açò. El iaio Quena se’n fotia. Una vegada, de menut, em
van vestir —disfressar?— de Flamenc per fer-me'n unes fotos: pur exotisme.
D’adolescent vaig tenir les meues
vel·leïtats festeres per les “fantasies” que es relataven dels mítics
cuartelillos. Tot va acabar amb una desgraciada i inoportuna borratxera i un
sermó contundent del pare que va fer oblidar-me de la festa i dedicar aquells
caps de setmana dels setanta a preparar exàmens a la caseta de camp.
Independitzat, casat i amb faena vaig
fer-ne alguna vegada de “miró/admirador”, però sobretot vaig practicar la fugida sistemàtica del poble
només sentir els primers acords festers —“la musique qui marche au pas, / cela
ne me regarde pas.” (Brassens)—. Divendres i dilluns normalment treballava o
estudiava, fora del poble, i dissabte i diumenge solia anar a Alacant a
practicar els meus esports favorits d’aleshores: passejar per la platja,
llegir, visitar exposicions, anar a llibreries, fer sessions dobles de cine
—quin record més entranyable dels Astoria!— i a la nit cap a casa: passant de Festa
durant trenta-cinc anys!
Després em vaig fer Bravo Berberisco
i ací estic: un quart de segle fent de moro heterodox enmig de l’enorme
solemnitat que és la celebració de Sant Bonifaci, Màrtir, a Petrer. Però esta
història, la de la solemnitat, la saben contar uns altres millor que jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada