DE VACACIONS

«El més d’agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard.» (Enric Valor, Sense la terra promesa).

De vacacions

Des que ha entrat l’estiu diversos col·lectius han començat a fer vacances: els escolars i estudiants, els treballadors públics,  el professorat, algunes empreses...

El moment vacacional àlgid, no obstant, arriba en els primers dies d’agost, si més no al rogle on vivim. 

Sense risc d’equivocar-me puc assegurar que la “gran vacació” ciutadana a Petrer se situa en les tres setmanes centrals d’agost. Llavors tot es paralitza.

No sempre, però, ha sigut així al nostre poble. Em remuntaré a un poc més de mig segle arrere. En el món de la indústria sabatera —el gran monocultiu del territori— el període de descans a principis dels seixanta se situava entre el 18 de juliol, dia de la  sangonosa paga extra de  l’Alzamiento Nacional del Generalísimo i les festivitats de Sant Jaume i Santa Anna (25 i 26 de juliol).

La gent descansava i sovint passaven en cuadrelles familiars uns quants dies en cases de camp, coves o, segons avançava la dècada, prop de la mar en apartaments o càmpings.

El període va anar incrementant-se fins arribar als quinze dies! En les vespres de la democràcia començà a funcionar això del mes vacacional. Habitualment un mes curtet, de tres setmanes. Després es traslladaren a l’agost. I en eixes estem.

Ara viatgem més, alguns passen llargs períodes a la vora de la mar o a la caseta de camp i altres, molts, ens “avorrim” a casa. Mireu, si no, la meua sèrie d’articles dedicats a les “avorrides vacances” d’agost de 2009 en el Petreraldia.com : només cal entrar al web i escriure això, avorrides vacances.

Bé, felices —divertides o avorrides— vacacions. Sempre, sempre ben merescudes.

Exàmens, carabasses i fogueres

Exàmens, carabasses i fogueres

L’últim tram de la primavera sempre l’he associat a la necessitat d’”empollar”per superar el curs. Tal sensació la vaig començar a viure als dotze anys i no em va abandonar mai fins als quaranta. Últimament me la mire exclusivament des de l’altre costat, el professoral: juny, temps de correcció d’exàmens.

Com a estudiant puc dir que he transitat per totes les tàctiques i maniobres de qui busca superar les temudes proves finals, i ho he fet amb resultats desiguals. Sóc dels qui pot lluir alguna excel·lència, però també estrepitoses carabasses.

 

La meua mare m’ho deia: “¡cuidaico con las calabacicas!”. Sovint, però,  hi entropessava. Per això m’agradaria referir-me al significat de “traure carabasses”, en els estudis, i “donar (o rebre) carabasses”, en l’amor. Sembla ser que pel que fa a la part amorosa la tradició ve de l’antiga Grècia i s’estengué per tota Europa. Diuen que la carabassa és un  antiafrodisíac  i quan un home demanava sense èxit relacions a una dona, esta li donava un tros de carabassa perquè el jove rebaixara la seua lascívia. ¿Pot tenir la mateixa finalitat en els estudis? “Fica el cabet en els llibres i deixa’t d’aventures i amors, xicot”, no ho sé.

El foc també ha estat significatiu en el juny de la meua infantesa: les desenes de fogueres que es feien als carrers de Petrer la nit de Sant Antoni de Pàdua, el 12 de juny. Jo era de la del carrer Sant Rafael. Al sonsonet d’”Una llimosneta pa Sant Antoni, oli, oli” recollíem llenya i objectes de fusta per a cremar. Per sort, la colla del Terròs ha sabut recuperar la festa ígnia del solstici. Quin poble tan estrany Petrer, no?, celebra el solstici onze dies abans que la majoria dels pobles d’Europa. Hi investigarem...

Passant dels Moros i Cristians

 

Passant dels Moros i Cristians

No fa molt de temps, un notable de la nostra benvolguda Festa em va preguntar entre irònic i amable açò de si havia vida més allà de Sant Bonifaci. Jo n’estic segur que sí. Més enllà i més ençà. Jo sóc la prova fefaent.

El meus trenta-cinc primers anys de vida els vaig viure quasi al marge dels Moros i Cristians.  Sóc de família petrolanca sense tradició festera. Algunes dones —ma mare i la meua iaia Angelina— eren incondicional “mirones”, i prou. Els hòmens, ni açò. El iaio Quena se’n fotia. Una vegada, de menut, em van vestir —disfressar?— de Flamenc per fer-me'n unes fotos: pur exotisme.

D’adolescent vaig tenir les meues vel·leïtats festeres per les “fantasies” que es relataven dels mítics cuartelillos. Tot va acabar amb una desgraciada i inoportuna borratxera i un sermó contundent del pare que va fer oblidar-me de la festa i dedicar aquells caps de setmana dels setanta a preparar exàmens a la caseta de camp.

Independitzat, casat i amb faena vaig fer-ne alguna vegada de “miró/admirador”, però sobretot  vaig practicar la fugida sistemàtica del poble només sentir els primers acords festers —“la musique qui marche au pas, / cela ne me regarde pas.” (Brassens)—. Divendres i dilluns normalment treballava o estudiava, fora del poble, i dissabte i diumenge solia anar a Alacant a practicar els meus esports favorits d’aleshores: passejar per la platja, llegir, visitar exposicions, anar a llibreries, fer sessions dobles de cine —quin record més entranyable dels Astoria!— i a la nit cap a casa: passant de Festa durant trenta-cinc anys!

 

Després em vaig fer Bravo Berberisco i ací estic: un quart de segle fent de moro heterodox enmig de l’enorme solemnitat que és la celebració de Sant Bonifaci, Màrtir, a Petrer. Però esta història, la de la solemnitat, la saben contar uns altres millor que jo.