LLUÏSOT

Lluïssot

«Més lluny, sempre molt més lluny,

dels arbres caiguts que ara ens empresonen...»

 

Diu que té un clavell per mi i a voltes s’arrancava pel Misteri d’Elx. Fa novel·les i viu apassionadament l’activisme sociopolític —nacionalment independent, antinacionalista, però independentista, dels Països Catalans: per què no?—; coordina una ONG a l’Àfrica, elabora bons vins del Priorat i estima la poesia, la poesia musicada. Es proclama orgullosament homosexual —un poema de pells on el sexe és l’accent d’un senzill llenguatge—. Ho sabeu? és un valencià del nord o un català del sud: fem d’Elna al Raspai, al peu de l’estimat Carxe.

Somriu amb la revolta, potser ho fa irònic, melancòlic, innocent. Sempre ha vestit com ell mateix; usa gorra o casquet. En un temps, cabells moderadament llargs, ara calba procaçment pelada. Parla poc, com cansat i desganat: poc a veure amb aquell desdoblament de personalitat vocal quan ens contava allò del bandoler.

Té un país petit, amb velles àvies, amb pobles poregosos, plens de campanars; vol que el porten allà quan muira —ja s’ho faran—. Jo sé que mai de la vida posarà una granja de gallines: fa temps que sospita que les gallines són revolucionàries i que algunes diuen no, com un tal Raimon, el Socarrat.

 

Va agafar una potra considerable amb l’estaca que, no ens enganyem, continua sense caure: uns la protegeixen amb ciment armat i fins i tot armats ells mateixos; d’altres, el més cínics, diuen que ja ha caigut o que, acomodats i vells decrèpits com són, prefereixen deixar-la tranquil·la: què els haurà fet a ells la puta estaca!

 És trist dir-ho, però jo sé que quan para orella, ell sent que les campanes de la seua terra toquen a mort encara, que les campanes que s’escampen als quatre vents toquen a mort encara i que els assassins dels joves de Vitòria/Gasteiz es passegen com a respectables funcionaris jubilats per Espanya, de la mateixa manera que ho fan els qui mataren tres voltes el nostre Teófilo.

 No és una endevinalla, és un monòleg interior d’un tipus que va voler conéixer Lluís Llach a Petrer fa cinquanta anys i Franco i els seus sequaços i còmplices li ho van impedir. Supose que sabíeu de qui estava parlant, Cristo!, com diria el seu admirat i admirador, Joan Fuster.