LES TRES MORTS DE TEÓFILO DEL VALLE

«Wish you were here»

(Pink Floyd)

Allí estàvem els jóvens estudiants de batxiller —el superior, perquè ja havíem passat l’elemental— prenent el sol —“prenent el sol, quina cosa podem fer que no siga prendre el sol: insolació!”, cantaria uns anys després Albert Pla— i esmorzant, jo pa i xocolate, inevitablement. Llavors apareixia ell, el nostre company, venia de saludar el seus “lligues”: era atractiu, seductor… una miqueta més gran que nosaltres. Un tio simpàtic, obert, eloqüent… Ens parlava de la llibertat en minúscules: la important, la que ens interessava, la que desitjàvem, la que ell practicava vitalment.

Ens ensenyava el nous camins de la música —el rock progressiu dels meus estimats Pink Floyd, Camel, Supertramp, Jethro Tull…—, de les festes i els seus “paradisos”, d’això, d’allò. En un país sense Llibertat, les petites llibertats marquen les fites cap a les grans que, al final, no ho són tant. Ben bé que ho sabem els “seixantons i setantons”.

Desaparegué de la meua vida. Tots dos deixàrem l’institut Azorín. Ell es feu oficinista, jo estudiant per a mestre. El 25 de febrer de 1976, en tornar a la pensió d’estudiants d’Alacant, al peu del castell de Sant Ferran, on llavors vivia amb molta gent d’Elda i altres pobles, ens assaltà la notícia: els assassins “grisos” havien mort un jove a Elda durant les lluites obreres que estaven duent-se pacíficament i coratjosament a Petrer i Elda. Havien assassinat el nostre Teófilo, perquè el jove Teófilo estimava la justícia tant com la llibertat. 

El pistoler vestit de gris, i que es feia dir Policía Armada Española, havia acabat amb la vida del “Mercuri de la Llibertat”. Va ser un crim impune, dels tants que es cometeren en la feliçment denominada “Pacífica Transición Democrática Española”, una eufemisme, com qualsevol altre, per a dir “Violenta Transacció Amnèsica Borbonicofranquista”, que tant lloa l’Espanya “voxificada” actual.

Ara, quaranta-set anys després d’aquelles “balas al aire de la Policía Armada Española” contra el jove Teófilo –eixa nit tots els demòcrates érem Teófilo—, l’elder, membre fundador de l’Ateneu Cultural Republicà de Petrer, Manuel de Juan, amb un equip ben professional i compromés —així com valuoses col·laboracions institucionals— ha fet possible la veritat sobre l’impune assassinat mitjançant el documental LAS TRES MUERTES DE TEÓFILO DEL VALLE, activant així el mecanisme perquè es faça justícia a l’Estat espanyol on, com totes i tots sabeu, hi ha una democràcia madura. Però ja sabeu què passa, no? Molta, molta maduresa porta a la putrefacció…

Ah, assassins de raons i de vides, desenganyeu-vos, Teófilo no és mort, els qui amen la vida i la la llibertat no moren mai!